Quan s’han fet 25 anys d’aquell famós, exitós, repetit fins a la sacietat, però genial We are the World, de la mà del malograt Michael Jackson i el Lionel Richie, amb la col•laboració a la producció del Quincy Jones, els dos artistes que encara sobreviuen volien retre un especial homenatge a l’anomenat Rei del Pop amb una reedició del mateix tema amb artistes que no hi varen participar la primera vegada, sota l’auspici que era per fer una obra benèfica, al principi sense saber quina era exactament, però al sobrevenir el infaust terratrèmol a Haití, la cosa els hi va venir rodona.
El resultat, però, va ser un veritable nyap. En primer lloc, els artistes contractats (no podia repetir cap de la versió original) eren, en la seva majoria, uns complerts desconeguts, i els que no ho eren, com el cas del Josh Groban, l’Enrique Iglesias, o el Tony Bennett eren artistes de segona fila. Mancaven artistes ben carismàtics, ídols de sempre, com ho havien estat en la primera versió el Lionel Richie, el Bruce Springsteen, la Diana Ross, l’Stevie Wonder o el Ray Charles, tot i que en aquesta ocasió havien comptat amb la Barbra Streisand o la Cèline Dion.
A més a més, hi ha tota una treva de rappers al final de la cançó, que, lluny de actualitzar la versió, fer-la més moderna, l’acaben ben bé de destrossar, deixant un mal regust final de boca ( o oïda) que fins i tot esquitxa la versió de 1985.
Hi ha, però, dos motius per els quals aquest despropòsit val (una mica) la pena: el primer, que tot ha estat per una bona causa, i que els diners recollits (tant en la venda dels discos com en les baixades d’internet) han anat allà on més feien falta (o, al menys, es el que vull pensar). El segon, es el veritable homenatge que s’ha fet al Michael Jackson, deixant que ell sigui l’ùnic artista que repetia la seva interpretació (de fet, les dues interpretacions) i a més a més, acompanyat en la primera de les dues per la seva germana Janet, tot i que la veu de la Janet passa més que desapercebuda.
En resum, que si no s’hagués fet aquesta segona versió, no hagués passat res.
Up: La Barbra Streisand
Down: Dos: A la majoria no els coneix ni Deu, i sobren els rappers del final
El Single: Innecessari?
La Portada: La Oficial, lletja a matar. La més vista, horrorosa i mal feta, amb totes les cares dels participants sobreposades, amb una mena d’infernal photoshop digne del doctor Frankenstein
La Perla: El joc entre el Michael Jackson (l’únic que repeteix) i la seva germana Janet cantant el seu tros
L’anècdota: Es diu que la Barbra Streisand va trigar més de sis hores per enregistrar la seva part (cinc frases), i que en un principi, ella, Diva entre les Dives, no podia ni volia només formar part de l’extens (i quasi anònim) cor de la cançó, i que volia una part pròpia, única i diferent. Es diu també que la Natalie Cole, admiradora fins a la medul•la de la cantant novaiorquesa, l’hi va cedir la seva part (aquella que en la versió original cantava la Diana Ross, tot just desprès de la part del Michael, es a dir, a primera línia de mar, o de foc). Dies després, es vàren refutar tots aquests comentaris.
La Pregunta: Tan necesària era aquesta revisió?
El Rànking: Dos alderaaners.
Propera Entrega: Soldier of Love
