Signed, Sealed, Delivered

El cinquè àlbum d’estudi d’en Craig David es un disc de versions (recurs fàcil, molt fàcil), però, en aquest cas, es de versions de clàssics de la Motown (el mestre, l’Stevie Wonder, un altra mestre, el Marvin Gaye, i uns alumnes avantatjats, els Temptations...), i també es el primer disc que fa amb la seva nova companyia discogràfica, la Universal, ja que l’anterior, la Warner, el va posar literalment de potetes al carrer, degut a les poques vendes del seu últim treball, Trust me. Això si, no el va deixar anar sense abans signar amb ell un últim disc, aquest un recopil.latori (tot un clàssic), amb certes col•laboracions, que varien de país en país (en el cas d’Espanya, com no, la col•laboració va ser horrorosa, amb el Alex Ubago cantant en castellà part del Walking Away).

Hi ha tres temes nous, One More Lie (Standing in the Shadows of Love), amb un sampler dels Four Tops, All Alone (stop, look & listen), amb un altre sampler dels Stylistics, i la cançó que tanca el disc, This could be Love. Dues versions del gran mestre Stevie Wonder (For once in my Life i el que dona nom al disc, Signed, Sealed & Delivered (I’m Yours)), dues més del no menys mestre Marvin Gaye, I heard it through the Grapevine (quins títols més llargs!) i Mercy Mercy Me, hi ha lloc també per l’Al Green i el seu Let’s stay together (que, comparat amb la explosiva versió que va fer en el seu dia la Tina Turner, es queda en no res) i una desangelada versió del (Sittin’ on) the Dock of the Bay d’en Otis Reading.

En resum, que per ser un disc de covers es queda amb això, només un (trist) disc de versions. Esperàvem molt més del creador del Born to do it.


Up: Un disc del Craig David no es cap tontería, i s’agraeix que continuï gravant.

Down: Podria haver-ho fet millor, sincerament

El Single: One More Lie (Standing in the Shadows), la cançó que obre el disc i un dels tres temes nous. Arrenca con un tema discotequer que sembla enfilar tot el disc. Error. La cosa discotequera es queda aquí, per sort.

La Portada: Molt sosa.

La Perla: This could be Love, un altre dels temes nous, i el que tanca el disc. Senzillament, es el millor de tot l’àlbum, i trenca definitivament el mal gust de boca que ens deixava tanta versió. Canyera, ballable i enganxosa.

La Pregunta: Calía un disc de versions?

El Rànking: 3 Alderaaners

Propera Entrega: L’Sticky and Sweet Tour de la Madonna.

Detalle del Miedo

Detalle del Miedo es el nou treball del donostiarra Mikel Erentxun, aquesta vegada signat amb Las Malas Influencias, el trio instrumental que es la seva nova banda actual, i amb la que farà una petita gira acústica per promocionar l’àlbum.

Desprès del seu últim disc, un doble CD en directe gravat al Teatro Victoria Eugenia (la seva segona casa) en la que, sembla, finalitzava una etapa (ja en portava dos), en Mikel ens presenta un disc intimista, introspectiu, suau i lent, relaxat, lluny de les sonoritats a la que ens estava acostumant últimament, amb unes cançons amb estribillos absents i uns arranjaments molt aconseguits (per cortesia, suposem, de aquestes Malas Influencias).

El que no ha canviat pas es la veu d’en Mikel, encara que potser una mica més xiuxiuejant, però segueix sent el Mikel de sempre, amb el seu segell inconfusible, que si bé s’està allunyant bastant dels seus últims treballs (El Abrazo del Erizo o El Corredor de la Suerte), i no acaba de tornar al grup que el va veure néixer musicalment (fa molt de temps ja que es va Desduncandhunar), encara que ho intenta (veure La Perla), tampoc podem dir que s’estigui apropant al seu antic Partner in Crime que era en Diego Vasallo i els seus àlbums minimalistes.

Angela, el primer single, Déjalo así, Halcones, El Mejor de mis Días, o Cuando nos cambió la Voz son petits exemples de precioses cançons d’aquest disc extraordinari que ens porta, també, reminiscències d’en Bob Dylan a El Ultimo Hombre del Mundo, una melodia perfecte del tema que dona nom al disc, Detalle del Miedo, o una balada preciosa, trencadora i íntima (aquesta si, digna de l’Autobiografia de Duncan Dhu) que es Eramos dos Hielos, amb un final instrumental d’infart.

Up: El milloret que ha fet des de fa molt de temps

Down: Tanta intimitat potser pot arribar a avorrir

El Single: Angela, per a mi, la millor cançó del disc, exquisida i fonamental per copsar el que tenim entre mans, amb un començament de violí espectacular

La Portada: Lletja, molt lletja.

La Perla: Horizonte Vertical, Duncan Dhu en els seus millors dies, un mig-tempo que enamora, Mikel en estat de gràcia. Sensacional.

La Anècdota: El propi Mikel diu del seu disc que en contes de ser una col•lecció de cançons es una col•lecció de sensacions. Detalle del Miedo, apart de ser el títol d’una dels temes, representa la pròpia naturalesa del disc: la por per experimentar qualsevol canvi important.

La Pregunta: Tant difìcil es un acostament amb el Diego Vasallo?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Signed, Sealed and Delivered d’en Craig David

Cardio

Desprès de la descomunal i inhumana gira, que la portat per desenes de països i centenars de ciutats, i dues vegades, que va ser el PapiTour; desprès d’aquelles maratonianes sessions per concretar els duets que havien de acabar com el disc més reeixit de la seva carrera, el Papito; després d’incomptables entrevistes a la premsa escrita i intervencions a programes de televisió per tot el món; menys d’un any desprès, torna Miguel Bosé. I torna fenomenal: més prim (diu que s’ha aprimat vint quilos), més rocker (cançons inaudites al seu nou treball), i més guerrer i crític que mai (ha plantat cara diverses vegades a uns quants polítics).

Cardio es la seva nova targeta de presentació. Un disc fresc, juvenil, innovador, rocker, molt poppy, fins i tot un pel insòlit i experimental. El seu single, un monumental Estuve a punto de... ja es numero u a molts països. No es d’estranyar, es una petita joia. La resta del disc, va des de el rap de Júrame, a l’indie de Ayurvérico, o les balades de sempre com Por ti o La Verdad. Un disc molt novedós, que, encara que sembli una incongruència, ens recorda al Bosé de les seves millors èpoques, quan encara despuntava com un ídol per a jovenetes i era carn de fotos per a carpetes pre-universitàries.

Al marge de que el disc sigui bo o no, que agradi més o menys, o que vengui molt o poc, la veritat es que tot el que toca en Miguel es transforma en or, com si d’un Rei Mides modern es tractés. A l’hora, també hi té una mica d’en Dorian Gray: sembla que s’hagi venut l’ànima al Diable, per que el seu rellotge no avanci més. Bosé ens agrada i ens fascina. Ens cau bé. També ens agrada molt el que fa, per que ho fa molt i molt bé.

Up: Es un disc molt bo. Es fàcil d’escoltar, entra molt be.

Down: No estem ja una mica saturadets d’ell?

El Single: Estuve a punto de... Molt encertat. Una cançó canyera, en la que es desimbolt molt be vocalment i amb una lletra críptica i divertida

La Portada: També molt encertada. Una posa molt divertida del Miguel. De fet, la imatge sembla sortida del video clip Como un Lobo, que la canta amb la seva neboda Bimba.

La Perla: Dues, la que dona nom al disc, Cardio, cançó festiva i enganxosa (en el bon sentit de la paraula), i Hay?, que ens recorda al jove Miguel Bosé de Morir de Amor.

La Anécdota: La lletra de la cançó Júrame explica la experiència de l’artista i el seu col•lega i amic Juanes en la realització del concert Paz sin Fronteras que es va fer a l’illa de Cuba: un telèfon que sempre comunica, converses dos i tres cops al dia per a donar-se forces (van estar a punt de tirar la tovallola diverses vegades), un esforç titànic dels dos cantants que van tenir com a recompensa una inscripció al Llibre Guinnes dels Rècords

La Pregunta: Per què encara ens sembla que estem arrossegant el Papito?

El Rànking: Tres Alderaaners

Propera Entrega: Detalle del Miedo, de Mikel Erentxun ( i Las Malas Influencias)

The Movie Songbook

Sembla que s’hi hagin posat tots d’acord! Des de que he encetat aquest blog, ja n’hi van dos discs de versions, i en tinc dos més en cartera! Quin recurs més fàcil! Un altra disc de versions, i, per a més inri, aquest es de versions de clàssics (o no!) del cinema.

Aquest es el segon disc en solitari de la vocalista i co-fundadora del grup escocès Texas (el primer, Melody, no estava gens malament). Sincerament, per a fer això, més l’hi caldria haver-se quedat a caseta ben calladeta. La primera sensació es decebedora. Els temes escollits no criden massa l’atenció. N’hi ha algun, però, que es salva de la crema: el Take me with you del Prince (Purple Rain), el If I can’t have you de la Ivonne Elliman (per cortesia dels Bee Gees) (Saturday Night Fever), o el God Bless the Child de la Billie Holiday (de quina pel•lícula deu ser?). Els altres, però, clamen al cel: l’infame Xanadu, el repetit ad nauseaum Sounds of Silence, el reclam publicitari de colònies d’estiu Many Rivers to Cross, la fàcil Preety Woman del Roy Orbison (encara que la Sharleen s’esforci vocalment no l’hi serveis de res), o el mediocre Take my breath away dels Berlin (Top Gun). Un desastre.

Up: Al menys sabem que encara està activa...

Down: Calia un àlbum de versions? I a més a més de versions de cinema? Què significa aquest horror de Pussycat?

El Single: Xanadu. No n’hi havia una altra? No podia la Sharleen haver escollit una cançó més escoltada, refregida i denostada que aquesta?

La Portada: No s’han matat gens

La Perla: God Bless the Child. Un preciós (i inesperat) tribut a la Barbra!

La Anècdota: Més que una anècdota, una amenaça... sembla ser que hi haurà una segona part d’aquest projecte...

La Pregunta: Per què la Sharleen no ha elaborat una mica mès acuradament la sel.lecció dels temes d'aquest disc?

El Rànking: 2 alderaaners

Propera Entrega: Cardio