Aphrodite

No tothom pot dir que ha estat vint-i-dos anys al mon de la música, i que tot i així continuï triomfant. Aphrodite es l’àlbum numero onze de la Kylie, més de dues dècades desprès del seu primer disc. Va entrar directament al numero u de les llistes britàniques, aconseguint així el seu cinquè àlbum en arribar al més alt. A més a més, es la única artista femenina en aconseguir un àlbum numero u al Regne Unit en quatre dècades consecutives: 80s, 90s, 00s i 10s.

Kylie, ja assentada com una veritable icona pop, ens presenta un disc quasi perfecte amb una colecció de temes dance ballables, escrites per un ramellet de prominents noms de la escena musical d’avui en dia, com ara l’afamat productor Stuart Price (ha treballat brillantment amb el Confessions on a Dance Floor de la Madonna), l’Scissor Sister Jake Shears (Too Much), el Keane Tim Rice-Oxley (Everything is Beautiful), i la mateixa Kylie (Illusion, Too Much, Looking for an Angel). Sorprèn que en tot el disc no hi hagi ni una sola balada, tot i que es diu que alguna va estar escrita durant les sessions de gravació de l’àlbum. Pot ser més endavant, en un Aphrodite 2.0 - The Special Ballad Edition les trobarem.

La majestuositat de l’All the Lovers, el joc de sintetitzadors a l’ominós Closer, el preciosisme de Looking for an Angel, el pur funky de Can’t beat the Feeling o del Put your hands Up, o el poppy amable de Better than Today fan de Aphrodite un dels millors treballs de la cantant australiana, i, sense cap dubte, un dels millors discs dels últims mesos, gairebé tant com va ser el ja anomenat Confessions de la Madonna.

Com a nota discordant, destacar que d’aquest disc s’hi ha fet, que se sàpiga, quatre versions diferents: la standard, que es pot trobar a les prestatgeries de qualsevol botiga de musica, la Edició Japonesa, amb la cançó inèdita Heartstrings, la Edició Especial d’I-Tunes, amb la novetat de Mighty Rivers, i la d’Amazon punt com, amb Go Hard o Go Home. Sort que tenim a Sant Emule que vetlla per a tots nosaltres, víctimes innocents del totpoderós, infame i cruel merchandising actual.

Up: Un disc rodó, pletòric de dance music. Possibles singles del primer a l’últim.

Down: Escoltant-lo cançó per cançó, però per separat, es incommensurable. Escoltant-lo tot seguit pot arribar a cansar, però només una mica.

La Portada: Funcional. La Kylie emergeix amb els braços oberts d’una mena d’oceà de roba voluptuosa com una deessa de la simbologia grega. Els colors, blaus i blancs, mediterranis, contribueixen a l’efecte mitològic.

Els Singles:

All the Lovers, un tema agradable a mig temps, ritme enganxós, i un fenomenal videoclip original amb un toc sexual, clarament inspirat en el famós fotograf de nus Spencer Tunnick . Paradoxalment, aquest va ser un dels últims temes en entrar en la llista definitiva per l’àlbum.



Get Outta my Way

Pot ser la millor cançó del disc, la més marxosa i dinàmica. En el vídeo podem veure la famosa coreografia que la Kylie va presentar a l'inefable concurs America's Got Talent (la versió americana del nostre OT)



La Perla: Looking for an Angel, amb un començament que ens recorda al Like it or Not de la Madonna, i un breakdown a la meitat de la cançó llarg i profund, brutal.

La Frase: But baby it hurts / If love is really good / You just want more / Even if it throws you to the fire (All the Lovers)

L’Anècdota: Aphrodite va sortir a la venda el 30 de Juny, just la mateixa setmana que fa, 22 anys enrera, va sortir el seu àlbum homònim de debut, Kylie.

La Pregunta: Per què ens trobem avui en dia amb tantes versions d’un mateix disc, amb cançons exclusives en un disc que no hi son als altres?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Euphoria, de l’Enrique Iglesias

Night Work

El tercer àlbum dels inefables Scissor Sisters, Night Work, ha trigat gairebé quatre anys en veure la llum, desprès d’un complicat procés de composició i producció de divuit mesos, que va obligar al cantant i líder del grup, Jake Sheers, ha viatjar a Berlín per a prendre’s un temps de descans.

Ens aquests divuit mesos, els Scissors van ultimar el que ells pensaven seria el seu proper disc, i el van presentar d’incògnit, sota els noms de Queef Latina i Debbie’s Hairy (sic), en secrets concerts a Nova York. No contents amb el resultat, van decidir ajornar la producció del disc per a més endavant. No va ser fins que es van trobar amb el Stuart Price, famós productor que ha treballat amb la Madonna, la Kylie Minogue, els Pet Shop Boys o els Killers, que la nau que havia de ser el Night Work va tirar endavant fins a bon port.

Es una bona continuació al Ta-Dah (el seu segon disc), amb cançons potents de ritme dance i disco, moments de glam rock (evidentment) i el que jo consideraria musica alternativa (per a posar-li un nom), tot amanit amb la característica veu de falsete del Sheers, però tant aquest últim, com el que ara ens ocupa, no arriba ni de lluny a la grandiositat i ampul•lositat sonora que tenia el seu àlbum de debut.

Up: Una grata colecció de bones cançons, amb l’estil Scissors de sempre. Res més, encara que res menys!

Down: Harder you Get, depriment tema que ven be podien haver-se’l estalviat.

La Portada: La portada de l’àlbum, una fotografia del Robert Mappelthorpe de l’any 1980, totalment explícita, es un homenatge al Sticky Fingers dels Rolling Stones.

El Single: Fire with Fire, un tema dance marca de la casa. Correcte.

La Perla: Invisible Light, la cançó que tanca el disc. Sis minuts catorze segons de pur dance. Pur Scissor. Pur Shears. A més a més, amb la veu de Sir Ian McKellen com a cameo.

La Frase: I got a brand new hook to hang your hat (Skin this Cat). Sense comentaris.

L’Anècdota: A la pàgina oficial de la banda, el propi Sheers va anunciar que probablement cap de les cançons interpretades en aquells concerts secrets a Nova York formarien part del nou disc, com així va ser.

La Pregunta: Per què la omnipresent xarxa social Facebook, en una època de tolerància com la nostra, va vetar la portada del disc?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: Aphrodite, de la Kylie Minogue

Intriguer

Intriguer es el sisè àlbum de la banda de rock australiana (encara que el seu líder, principal compositor i creador del grup, en Neil Finn, es neozelandès), el segon a partir de la seva resurrecció al 2006, desprès d’un període d’inactivitat degut a la mort per suïcidi del bateria de la banda, en Paul Hester.

L’anterior àlbum del grup, Time on Earth, va ser catalogat com un híbrid entre un disc en solitari d’en Finn i un de la banda. Es per això que aquest nou treball era molt esperat com la veritable continuació d’aquell Together Alone (1993), l’últim disc de la banda al complert.

Intriguer funciona força bé, en Neil Finn continua amb la seva millor i característica veu suau, amb unes quantes balades marca de la casa (Either Side of the World, Falling Down, Isolation), uns mig tempos molt aconseguits (Archer’s Arrows, Amsterdam, Twice if you’re Lucky, Even if), i fins i tot hi podem trobar ritmes més potents (Inside Out), o puntuals tocs electrònics (Saturday Sun, el single oficial de l’àlbum), però en conjunt no es un disc massa destacable, més aviat sembla una sèrie de cançons amb poca connexió entre elles dins d’un sol paquet. Es a dir, un treball comercial destinat a omplir les butxaques dels Crowdies, així com a buidar-nos les nostres.


Up: Sempre es benvingut un nou disc dels Crowded House, i encara que no ens satisfaci del tot, sempre hi podem trobar alguna joia amagada.

Down: No està a l’alçada de les expectatives creades.

La Portada: Horrorosa. Aquesta mena de ós amb tupè a là Mod se la podien haver estalviat.

El Single: Saturday Sun. Sincerament, n’hi ha d’altres que mereixen més l’honor de ser el primer single.

La Perla: Either Side of the World, sense cap dubte, la millor cançó del disc. Comença amb la suavitat d’un mig temps, i poc a poc va pujant el ritme fins arribar a un pop amable, tallant-se en sec a la meitat de la cançó, i tornant així a començar. Una delícia.

La Frase: I try so hard to get it right / look for something in your eyes / and I see it / but you won’t yourself feel it

L’Anècdota: Els Crowded House son coneguts per tocar millor les seves cançons en directe, que no pas en els seus àlbums d’estudi. Es per això que per a la gravació d’aquest àlbum varen fer una mena de road-test a unes quantes cançons en el tour de presentació del seu disc anterior, per a copsar la reacció del seu pùblic.

La Pregunta: Per què una cançó tant maca com Isolation té una segona part tant desastrosa?

El Rànking: 5 Alderaaners

Propera Entrega: Night Work, dels Scissor Sisters

To the Sea

To the Sea es el cinquè àlbum del músic, cantautor i surfista declarat (va néixer a Hawaii) Jack Johnson, un cantant que ens va delectar a l’any 2008 amb el seu darrer disc, Sleep through the Static, especialment amb aquell preciós Moonson, que el va portar fins ben amunt de les llistes d’èxits de mig món.

Aquest es un disc amable, sense grans pretensions, que sinuosament t’envolta i que es deixa escoltar amb placidesa i tranquil•litat. Unes quantes balades i uns mig-tempos suaus, que ens fan tancar els ulls i imaginar-nos les fantàstiques postes de sol davant de les idíl•liques platges hawaianes, amb el remor de l’aigua del mar anant i venint fins l’infinit., es a dir, el que es To the Sea.

Up: Es una col•lecció de cançons amables sense estridències

Down: Un conjunt tant pausat fins i tot pot arribar a avorrir

La Portada: No està massa aconseguida. No es veu ben bé on està pujat en Jack (si es que és ell), ni què té que veure amb el mar.

El Single: You and your Heart. No seria la millor cançó del disc.

La Perla: Only the Ocean, el tema que tanca l’àlbum. Una mitja balada per acomiadar el disc, que resum l’esperit del conjunt.

La Frase: All of this lines / will all be erased soon / they'll go out with the tides / and come back with the waves

L’Anècdota: Tant aquest disc, com l’anterior (el ja anomenat Sleep through the static) estan produïts únicament amb energia solar.

La Pregunta: Per què els discs d’un excel•lent músic com el Jack Johnson passen sense pena ni glòria, i els de uns altres artistes, com ara els participants dels American Idol o You’ve got Talent no ens els traiem de sobre ni amb pintura?

El Rànking: 6 Alderaaners

Propera Entrega: Intriguer, dels Crowded House.