The House

The House es el quart disc d’estudi de la cantautora georgiana afincada a Anglaterra Katie Melua. Primer de tot, haig de reconèixer que no havia escoltat mai aquesta senyora. Potser en el temps dels nou milions de bicicletes estava jo ancorat lluny d’aquí, més enllà de les Llunes d’Endor. Aquesta es una errada que aviat he pogut resoldre (un agraïment des d’aquí al RNT, el meu col.lega i bessó virtual a l’espai d’internet), perdent la meva virginitat meluàtica amb aquest disc.

Per primera vegada, la Katie compta en la producció amb el William Orbit, el guru de la música electrònica que va portar a terme una de les ressuscitacions musicals de la Madonna més reeixides, i això es nota. Es nota en les subtils ombres electròniques sota la melòdica i dolça veu de la cantant, que, lluny de continuar encasellant-la com la jove i conservadora cantautora en la que s’havia convertit, la llença en picat en el mon de la música cool d’avui en dia, en una espiral mig dance que ens recorda al canvi sofert pels inefables Everything but the Girl amb aquell mític Missing de l’Amplified Heart.

El disc no pot començar millor: la preciosa, sublim, etèria, dolça i a la vegada cruel I’d love to kill you, amb unes lletres demolidores (“I’d love to kill you by a stream / where no one can hear you scream”, o “I’d love to kill you as you eat / the pleasure would taste so sweet”), encara que es una mica curta (només 2:57 minuts de plaer musical). L’hi segueix The Flood, el primer single, una de les millors cançons que he escoltat darrerament, i que, sobtadament, es revolta i es transforma en una peça dance digna dels millors Pet Shop Boys o dels ja anomenats Everything en els seus millors temps. Composicions poppy (A Happy Place, Twisted), balades dolces i somnioses (la ja referida I’d love to kill you, la elegant Red Ballons, la blu-esque The One Love is Gone)... en fi, un disc rodó, una descoberta sensacional, un plaer per la oïda.

Up: Una agradable i inesperada sorpresa. Un disc a descobrir.

Down: God on Drums, the Devil on Bass, la única peça fora de lloc. Desentona, xirría i fins i tot molesta.

La Portada: Molt aconseguida. No es només la típica i tòpica portada amb el rostre del artista de torn. M’agrada com s’il•lumina la cara de la Katie i com destaquen els seus ulls negres.

El Single: The Flood, el segon millor tema del disc. Atenció al canvi de ritme a mitja cançó. Espectacular.

La Perla: I’d love to kill you, la cançó que obre el disc. Sensacional. La melosa veu de la Katie ens embarga amb un estribillo inexistent (només tarareja) i ens descol•loca amb aquestes lletres assassines.

La Frase: I'd love to kill you by a stream / when no one can hear my baby scream / and then I'd run away and be free / the Sweetest Victory

L’Anècdota: Corren els rumors de que la Katie pot arribar a ser el nou icona gai, desprès de la ja desinflada Madonna i de la excèntrica i caòtica Lady Ga-Ga... la raó? Només s’ha de donar un cop d’ull al seu nou vídeo, The Flood

La Pregunta: Per què una artista tant prodigiosa com la Katie està tant poc publicitada, i petardas com la Ga-Ga, la Christina Aguilera, la Miley Cyrus o fins i tot la Shakira tenen tanta propaganda?

El Rànking: Nou Alderaaners

Propera Entrega: To the Sea, del Jack Johnson.

Love and its Opposite

En una època com aquesta, en la que tot negoci (especialment el negoci de la música) tendeix a mirar només per la seva butxaca i es limita a imitar i repetir formules ja gastades o acontentar un públic majoritàriament juvenil (es el que avui en dia dona diners), es francament satisfactori trobar un oasi refrescant en aquest desert musical en el que ens trobem. El disc que ens ocupa, el Love and its Opposite de la Tracey Thorn, es un d’aquests oasis, que anhelàvem igual que el desert troba a faltar la pluja.

Desprès d’onze anys des de l’últim disc dels Everything but the Girl, Temperamental, i tres desprès de l’Out of the Woods, el seu segon treball en solitari, la Tracey torna amb un àlbum discret, madur, deu cançons amb senzills i simples arranjaments, amb la sempre present aura del grup que la va encumbrar allà per els començaments dels anys vuitanta. Difícilment aquest poderós bagatge del passat de la bogeria electro-pop dels Everything a mitjans dels noranta poden esvair l’acurada sofisticació de les seves composicions o la força de la seva inimitable veu, que resta en estat de gràcia com sempre. La Tracey ha descrit el seu propi àlbum com un disc sobre la persona que és ara i la gent que té a prop seu, sobre la vida real desprès dels quaranta.

Efectivament, la meditació de la fragilitat de les relacions de parella, els pensaments i actituds en les complicades separacions, el sempre traumàtic pas a la adolescència dels fills, la sexualitat a la segona meitat de la edat adulta, son alguns dels temes que la Tracey ens ofereix per a reflexionar sobre qüestions tant quotidianes com imprescindibles. Oh, the Divorces! (el primer single) un mig temps deliciós, Hormones, al mes pur estil Everything, Why does the Wind, melancòlic, amb un final de corda fabulós, Swimming, també amb reminiscència Everything, Long White Dress, una balada preciosa, Late in the Afternoon, una joia... son algunes de les cançons mes aconseguides de l’àlbum. Però (sempre hi ha un però), el disc naufraga quan la Tracey aborda alguns temes, mig experimentals, mig avantguardistes (Kentish Town, Come Home on Me) on realment es troba a faltar la experta i enyorada ma d’en Ben.

Up: Un disc preciós. Imprescindible. Perfecte continuació de l’Out of the Woods

Down: Falla en les cançons més lentes. Arriben fins i tot a avorrir.

La Portada: Estranya. Plusquamperfecte. Com es ella

El Single: Oh, The Divorces!, una balada amable amb un començament que ens recorda molt a l’Anybody There de l’Andrea Corr

La Perla: Hormones. Al més pur estil Everything com aquells Idlewild o The Language of Life. Sublim.

El Títol: Sempre ens ha agradat molt que els títols dels discs no tinguin una cançó amb el mateix nom dins de l’àlbum. Si el títol no hi surt per res en tot el disc (com el Discovery, de la Electric Light Orchestra, o el Parade dels Spandau Ballet, per exemple) fantàstic, però si el títol resta amagat dins d’una frase d’una de les cançons (Nothing like the sun, dins del Sister Moon, de l’Sting, o Under the Iron Sea, dins del Crystal Ball dels Keane), ja rossa la perfecció. En aquest disc hi tenim un altra exemple: La frase Love and its Opposite surt dins la cançó Long White Dress

L’Anècdota: La Tracey i el seu ex-company dels Everything, el Ben Watt, son matrimoni des de l’any 2009, desprès de 28 anys d’estar junts. Aquest disc s’ha llançat sota el segell anglès Strange Feeling, propietat del Ben... tant difícil es un nou disc dels Everything, si la que canta només és ella?

La Pregunta: Quin el l’oposat de l’amor? La por, la solitud, l’abandonament, o simplement la mort?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: The House, de la Katie Melua

Big Bang

Vuit anys fa ja des d’aquell Mar de la Fertilidad, l’últim disc en estudi del grup madrileny liderat pel Rafa Sánchez (un recopilatori i un àlbum de mescles pel mig), i per fi La Unión ha tornat. I sembla que hagin tornat per a quedar-se (encara que ells diguin que mai s’han anat), per que aquest disc es una delícia, especialment per aquells de nosaltres que vàrem viure els anys de la Movida Madrileña, al començament de la dècada dels vuitanta.

Es un disc gens pretensiós. No vol demostrar res (fa anys que no els hi fa cap falta). Totes i cadascuna de les cançons son un encert, en el més pur estil La Unión i vuitenter: cançons poderoses: Sobrevivir, La Magia se Acabó, El Mundo en tus Manos (el primer single), Ví lo que ví, balades i mitjos temps sublims: La Isla, Héroe de Piedra, Adiós, petites filigranes ornamentals en forma de preludis (el que s’anomenen reprises) i una mena de regust a Àlbum Conceptual (el fin está cerca y este fin es el principio), en forma de cercle vital on tot el que acaba torna a començar.

Up: Ha valgut la pena esperar. I molt. Aquest nou disc dels creadors del Lobo-Hombre en París està encertat de ple.

Down: De moment, res.

La Portada: No està gens encertada. Una mena d’indecent collage enmaranyat on costa vislumbrar-los a tots tres.

El Single: El Mundo en tus Manos, molt bona elecció. Enganxosa, ballable, vital, vuitentera a tope, un encert total.

La Perla: Dues: Volverás, un tema funky, explosiu, que si l’escoltéssim en anglès ens preguntaríem qui son aquesta meravella de grup pop, i La Noche (amb la que diuen obren tots els concerts), amb una essència d’aquell mític Sildàvia, una cançó destinada a ser un altres dels grans temes del grup.

L’Anècdota: Diuen els propis components de La Unión, que com si els astres s’haguessin posat d’acord, just quan els telenotícies anunciaven que un grup de científics aconseguia recrear en un laboratori la teoria del Big Bang, el disc entrava a fàbrica.

L’Apunt: El fin siempre es un comienzo... aquestes son les primeres paraules que es poden sentir en la primera cançó del grup, Big Bang. Les últimes, en canvi, a la cançó que tanca l’àlbum, Adiós, son Por mucho que te duela el fin, siempre es un comienzo, Una mena de bucle esotèric, o es que, simplement, una cosa sempre porta a una altra?

La Pregunta: Obvia: per què han trigat tant en tornar?

El Rànking: Vuit Alderaaners.

Propera Entrega: Love and its Opposite, de la Tracey Thorn

Night Train

Es té que agrair, en aquesta època de vaques flaques, de crisi, de manca d’inventiva i originalitat, de poc risc de les Cases Discogràfiques, que els anglesos Keane ens hagin regalat aquest petit tresor que es el Night Train, un EP gravat durant la Perfect Symmetry Tour, la gira que presentava el seu anterior disc, en contes de guardar-se aquestes vuit cançons en un calaix, i incloure-les en un proper àlbum, o, pitjor encara, en una Special Edition del Symmetry d’aquí uns mesos.

Perfecta continuació de l’anterior àlbum (el ja anomenat Perfect Symmetry), amb col•laboracions puntuals del cantant somali N’Kaan (Stop for a Minute, Looking Back) i de la cantant japonesa Tigarah (Ishin Deshin) (encara que, en el cas del primer, podria haver-se estalviat la seva participació, i guardar-se el rap per sí mateix). Night Train funciona molt bé, es molt Keane, amb un començament instrumental (House of Lights, que l’escoltaven abans de pujar a l’escenari, molt a là Pep Guardiola i el Viva la Vida dels Coldplay), cançons poderoses (Back in Time, Looking Back), balades a mig temps con ja ens tenen acostumats (My Shadow) i una petita joia amagada entre unes més que correctes composicions: Clear Skies.

Un disc quasi perfecte. L’antesala d’un proper àlbum, alguna cosa que portar-nos a la oïda mentre no treuen material nou? Sigui com sigui, discs com aquests son més que benvinguts.


Up: Perfect Symmetry reloaded. Així podríem definir aquest mini-lp dels Keane. Bones composicions per un àlbum, diguem-ne, de transició

Down: El rap del cantant somalí N’Kaan a Stop for a Minute. Chirría

La Portada: Eclèctica. Molt aconseguida

El Single: Stop for a Minute. No es la millor cançó de l’àlbum, jo hagués triat una altra, però ja se sap, l’ombra de l’Spiralling es allargada

La Perla: Clear Skies. Un mig temps preciós, amb una melodia que enganxa i sedueix. El disc sencer ja val la pena només per aquest tema

La Anècdota: Mentre gravaven el Perfect Symmetry, els Keane van anar a veure a Londres la Yellow Magic Orchestra, la banda de rock japonesa molts anys liderada pel teclista i actor puntual Ryuichi Sakamoto, i varen decidir adaptar el Ishin Deshin, amb la veu de la solista japonesa Tingarah. Només un però: l’estribillo es fa massa repetitiu

L’Apunt: A Looking Back hi apareix un sampler del riff del Gonna Fly Now del compositor Bill Conti, leit-motiv de les Bandes Sonores de les pel•lícules de Rocky, amb l’inefable Sylvester Stallone

La Pregunta: Per què no s'ha escollit Clear Skies com primer single?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Big Bang, de La Unión.

One Night Only

Acabem aquí aquesta insòlita i inesperada trilogia d’àlbums en directe interpretats per fèmines (primer la Madonna, desprès la Cèline i ara la Barbra), al menys, de moment.

One Night Only, Barbra Streisand and Quartet at The Village Vanguard (anda que no el titulillo!), es el resultat d’una estratègia genial de marketing dels principals assessors de la Diva de les Dives, la Barbra Streisand.

Aprofitant la bona acollida que va tenir el seu últim disc, Love is the Answer (una col•lecció de temes standards produïts i acompanyats al piano per la Dama del Jazz Diana Krall), la Barbra va decidir presentar el disc en societat el 26 de Setembre de l’any passat (no ho havia fet mai), en un mini-concert íntim, acústic i minimalista (com el propi disc) a un local de jazz del Village de New York on ella hi havia actuat fa quaranta anys, quan encara gairebé no era coneguda, el Village Vanguard. El públic, una colla de vips convidats expressament per ella (l’ex-president dels Estats Units Bill Clinton, la seva dona, la Hillary i la filla d’ambdós, la Chelsea, la Sarah Jessica Parker, la Nicole Kidman, el James Brolin) van estar acompanyats per cent hard-to-die fans d’arreu del món que van aconseguir la seva preuada entrada mitjançant un concurs als medis que incloïa el viatge d’anada i tornada a New York, així com la estada en un hotel de Manhattan, i com no, la entrada al recinte per a gaudir d’un concert el qual segur no oblidaran mai (el que això subscriu també hi va participar en aquest concurs, evidentment sense fortuna).

El concert, enregistrat amb l’inefable combo DVD/CD, es calcat al disc el qual promou, però, es clar, en una atmosfera més íntima, com de cabaret dels anys trenta, i amb la Barbra (propera, riallera, còmoda) presentant tots i cadascun dels temes que va interpretar, i dirigint-se diverses vegades al afortunat públic que la escoltava. A més a més de les cançons del disc, la cantant de Brooklyn va cantar Nobody’s Heart (belongs to me), My Funny Valentine, Bewitched, bothered and bewildered, i, com no, els clàssics i imprescindibles Evergreen i The way we were.

No podem per menys ser imparcials amb aquesta senyora, la dona que ostenta el rècord de ser la intèrpret femenina que més discs ha venut al llarg de la història, l’únic artista (masculina i femenina) que ha guanyat l’Òscar, el Grammy, l’Emmy i el Tony, així com la única artista que ha tingut un numero u a la Billboard Americana (la Bíblia de les llistes d’èxits del mon mundial) a totes les dècades des de que va començar la seva (llarga, llarguíssima) carrera musical: la dels 60, els 70, els 80, els 90 i els 2000, així com un Premi Grammy a totes les mateixes dècades... be, la dels 2000 encara no el té, però hi falta poc, molt poc (vegeu l’Apunt, més avall).

Dèiem que no podem ser imparcials amb ella, per que ens agrada, i molt, però si que hem de ser sincers. I la sinceritat passa per que la edat no perdona. Ni a nosaltres, ni, per suposat, a ella tampoc.

Fruit de la seva recança a practicar escales (els aprenentatges de la veu que segueixen tots els cantants), per que, en paraules textuals de la artista “la avorreixen”, el temps i la edat han passat factura a aquesta prodigiosa veu que la natura l’hi ha atorgat, i en les ultimes cançons del disc (especialment el mític The way we were) la Barbra “raspa” la cançó, i no hi arriba als acords més alts. Això, en un altre artista qualsevol, seria un desastre, un fracàs rotund (com l’hi ha passat a la Whitney, per exemple), però tractant-se de la Barbra, no passa per ser una anècdota divertida i puntual. Si no us ho creieu o no opineu igual, recordeu com cantava al final de la seva vida en Frank Sinatra, La Veu, (lluny del que havia estat) i... no passava res.


Up: La guinda final a un dels millors àlbums de la Barbra, el Love is the Answer, en forma de concert íntim només per els fans

Down: Ja ho hem dit, la seva veu raspa irritantment al final del concert

La Portada: Desafortunada. Dins del booklet del CD/DVD n’hi ha fotos molt més maques

La Perla: If you go away, versió anglesa del Ne me quitte Pas del Jacques Brel, que la Barbra el canta amb una sensibilitat prodigiosa

L’Anècdota: En un moment del concert (només en el DVD), la Barbra pregunta al públic de quina part del món venen. Quan sent que hi ha algú que ve d’Spain (quina sort!), explica l’anècdota de quan va estar a Barcelona l’estiu passat. L’hi havien parlat d’un Restaurant molt modelno (i molt car) que hi ha a la ciutat que es diu l’Inòpia, i va voler anar-hi. Van tancar el Restaurant per ella i pel seu marit, el James Brolin. Va tastar de tot, i va voler que el xef en persona l’hi expliqués com estava fet cadascun dels plats. Va, literalment, flipar amb l’oli d’oliva i amb el menjar mediterrani que l’hi van servir. L’hi va agradar tant, que quan va poder l’hi va recomanar a la seva amiga Madeleine Albright (la Secretària d’Estat dels USA a l’era Clinton) per que hi anés. Aquesta hi va anar, sense reservar taula però, i els amos de l’Inòpia, sense saber qui era, al estar el Restaurant ple, la van deixar seguda a la barra del bar. Quan van saber qui era (cortesia d’un dels guardaespatlles) i de part de qui venia, l’hi van trobar una taula (no estava ple?) i davant d’ells va trucar per telèfon a la Barbra agraint-l’hi la recomanació i dient-l’hi lo molt que l’hi va agradar.

PD. Al que estava a l’inòpia (literalment) vaig ser jo, que no em vaig assabentar que la Barbra estava a la meva ciutat fins dos dies desprès que ella havia marxat

L’Apunt: Fa exactament 24 anys, la Barbra va rebre el seu últim Grammy pel Broadway Album (als 90 en va guanyar dos, però van ser honorífics). Al recollir aquell premi, ella va dir que el 24 era el seu número màgic (aquell dia era un 24, ella va néixer un 24 d’Abril, va tenir el seu fill Jason quan tenia 24, i va rebre el seu primer Grammy feia 24 anys), per tant, va vaticinar que amb el continu suport del seu públic, 24 anys desprès (2011) guanyaria de nou un altre Grammy (que correspondria als discos editats al 2010, per tant, a la dècada dels 2000... una mica pillat, oi que si?)

La Curiositat: Es el primer disc en viu de la Barbra (i en tè uns quants) en el que no canta People.

La Pregunta: Per què tot el que fa la Barbra (els discs, els concerts, les intervencions televisives, les pel•lícules), no han de estar només be, sinó perfectes?

El Rànking: 10 Alderaaners (si no l’hi dono a la Barbra, a qui l’hi donaré?)

Propera Entrega: Night Train, dels Keane

Taking Chances World Tour

Bé, un altre disc en viu, fruit directe de la manca d’iniciativa i del poc risc que volen córrer les Cases Discogràfiques avui dia. El Taking Chances Tour es un disc, com el seu propi nom indica, resultat de la última gira de la canadenca Cèline Dion, on repassa tots els seus grans èxits (que en té molts) i presenta (tímidament) el seu últim treball en estudi, Taking Chances.

Tenint un repertori tant vast i plegat de reeixits singles, es fa difícil triar un repertori perfecte en el qual cap cançó primordial en quedi fora, i que, a més a més, hi quedi espai suficient per la presentació dels nous temes. Així, la Cèline ens ofereix una sèrie de medleys bastant inspirats (It’s all coming back to me Now/Because you loved Me/To Love you More), un Soul Medley molt encertat (Sex Machine/Soul Man/Lady Marmelade/Sir Duke/Respect/I got the Feelin’/I got You/It’s a Man’s Man’s Man’s World), i, fins i tot s’atreveix amb un Tribute to Queen Medley (We will rock You/The Show must go On), encara que aquest últim medley només apareix en l’inefable DVD.

La resta, les cançons de sempre, els singles de sempre. Una tímida aproximació al Taking Chances (quatre temes), una petita filigrana amb el duet The Prayer, cantant ella en directe i l’Andrea Boccelli en una pantalla de vídeo (cosa que ja va fer anys enrere amb la Barbra Streisand i el Tell him), i un tema insólit, Mego Flamenco, instrumental amb guitarres espanyoles al cap devant.

Es un bon disc. Bones cançons, bons arrangements, acurades versions. Pot ser massa bo. Es tant correcte, tant educat, tant... perfecte, que arriba a ser fins i tot predictible i insuls.


Up: Un altre disc de la Cèline per a la col•lecció.

Down: Más de lo mismo... no aporta res de res.

La Portada: Gens encertada. No hi havia un altre moment en el concert on ella sortís més maca? Ja acostuma a passar això en els discs en directe de la artista: el A New Day - Live in Las Vegas tenia una portada horrorosa.

La Perla: My Love. Gairebé sis minuts i mig d’aquesta bonica cançó, amb la veu de la Cèline en estat de gràcia.

L’Anècdota: Tant el disc com el DVD es van gravar per separat en anglès i en francès, resultant així dos discs completament diferents, encara que algunes cançons (Taking Chances, l’inevitable My Heart will go On) hi surten als dos formats.

La Pregunta: Per què li costa tant a la Cèline tornar a aixecar el cap?

El Rànking: Quatre Alderaaners

Propera Entrega: One Night Only, de la Barbra Streisand

The Sticky and Sweet Tour

El tercer àlbum en directe oficial de la Madonna, després del I’m going to tell you a Secret, i el Confessions Tour, va ser llençat al mercat al Març d’aquest any 2010, amb el ja clàssic combo de CD+DVD. Va ser gravat al River Plate Stadium de Buenos Aires, al marc de la gira del 2008 del mateix nom de la artista.

El CD, que es el que ens ocupa, conté 13 cançons (contra les 26 del DVD), i es una mostra ben clarificadora de l’estat de la cantant nord-americana a hores d’ara. Es a dir, encara tè la capacitat d’aplegar milers de persones en els seus concerts, però, tots tenim una edat, la veu ja no es la mateixa.

Madonna va sofre bastants varapalos en aquesta gira per abusar, diuen, del playback en les seves actuacions. El que això subscriu va tenir la oportunitat de veure-la en el Palau Sant Jordi de Barcelona, i si bé haig de confessar que si, que es va notar que feia servir el playback infinitat de vegades (sobretot als samplers del que estava plegat el concert), la impressió general es que el concert llueix molt més del que en un primer moment podia semblar, amb una escenografia preciosa, unes coreografies milimétriques, un cos de ball perfecte i una elecció molt acurada dels temes musicals.

A més a més, la Madonna ens va oferir uns quants medleys molt aconsegutis (Candy Shop/4 Minutes/The Beat goes On), unes posades al dia de temes mítics de la seva discografía (Vogue, Music), un homenatge al malograt Michael Jackson (Billie Jean), i un toc nostàlgic amb el You must love me, de la Banda Sonora d’Evita.

Un disc, potser, quasi innecessari, per que no aporta gairebé res a la discografia de l’artista, però, tenint en compte l’època que estem vivint, amb una manca total d’innovació artística, i una crisi brutal al món de la indústria del disc, es d’agrair que artistes tan consagrades com ella encara pensin una mica menys en els diners i una mica més en els fans i ens ofereixin discs en viu dels seus concerts més recents, cosa que quan les vaques estaven més grosses no s’acostumava a fer de cap manera.


Up: A la Madonna ja no li cal demostrar res; el disc es un bon exemple per veure com es desenvolupa dalt d’un escenari, ja als seus quaranta-i-pico d’anys

Down: L’oient es perd una mica amb tants samplers, medleys, dobles veus distorsionades i malabarismes electrònics varis

La Portada: Gens aconseguida. Es veu borrosa, tèrbola i la imatge podria ser de qualsevol menys d’ella.

La Perla: El Don’t cry for me Argentina (el lloc d’on es grava el concert obliga), que encara que només es pot sentir al DVD, es un goig sentir corejar la cançó per tants milers de persones. Pell de Gallina.

L’Anècdota: Recent la mort del Rei del Pop, en Michael Jackson, la Madonna l’hi va fer un petit homenatge traient a l’escenari un ballarí negre, a la guisa d’en Michael, qui es va marcar unes passes al més pur estil Moonwalker genuí, amb l’inefable Billie Jean corejat per atronadors aplaudiments. Llàstima que no surt ni al DVD ni al CD tampoc.

La Pregunta: Per què quan la Madonna fa qualsevol cosa es publicita tant?

El Rànking: Sis alderaaners

Propera Entrega: El Taking Chances World Tour, de la Cèline Dion.