Vuit anys fa ja des d’aquell Mar de la Fertilidad, l’últim disc en estudi del grup madrileny liderat pel Rafa Sánchez (un recopilatori i un àlbum de mescles pel mig), i per fi La Unión ha tornat. I sembla que hagin tornat per a quedar-se (encara que ells diguin que mai s’han anat), per que aquest disc es una delícia, especialment per aquells de nosaltres que vàrem viure els anys de la Movida Madrileña, al començament de la dècada dels vuitanta.
Es un disc gens pretensiós. No vol demostrar res (fa anys que no els hi fa cap falta). Totes i cadascuna de les cançons son un encert, en el més pur estil La Unión i vuitenter: cançons poderoses: Sobrevivir, La Magia se Acabó, El Mundo en tus Manos (el primer single), Ví lo que ví, balades i mitjos temps sublims: La Isla, Héroe de Piedra, Adiós, petites filigranes ornamentals en forma de preludis (el que s’anomenen reprises) i una mena de regust a Àlbum Conceptual (el fin está cerca y este fin es el principio), en forma de cercle vital on tot el que acaba torna a començar.
Up: Ha valgut la pena esperar. I molt. Aquest nou disc dels creadors del Lobo-Hombre en París està encertat de ple.
Down: De moment, res.
La Portada: No està gens encertada. Una mena d’indecent collage enmaranyat on costa vislumbrar-los a tots tres.
El Single: El Mundo en tus Manos, molt bona elecció. Enganxosa, ballable, vital, vuitentera a tope, un encert total.
La Perla: Dues: Volverás, un tema funky, explosiu, que si l’escoltéssim en anglès ens preguntaríem qui son aquesta meravella de grup pop, i La Noche (amb la que diuen obren tots els concerts), amb una essència d’aquell mític Sildàvia, una cançó destinada a ser un altres dels grans temes del grup.
L’Anècdota: Diuen els propis components de La Unión, que com si els astres s’haguessin posat d’acord, just quan els telenotícies anunciaven que un grup de científics aconseguia recrear en un laboratori la teoria del Big Bang, el disc entrava a fàbrica.
L’Apunt: El fin siempre es un comienzo... aquestes son les primeres paraules que es poden sentir en la primera cançó del grup, Big Bang. Les últimes, en canvi, a la cançó que tanca l’àlbum, Adiós, son Por mucho que te duela el fin, siempre es un comienzo, Una mena de bucle esotèric, o es que, simplement, una cosa sempre porta a una altra?
La Pregunta: Obvia: per què han trigat tant en tornar?
El Rànking: Vuit Alderaaners.
Propera Entrega: Love and its Opposite, de la Tracey Thorn
Es un disc gens pretensiós. No vol demostrar res (fa anys que no els hi fa cap falta). Totes i cadascuna de les cançons son un encert, en el més pur estil La Unión i vuitenter: cançons poderoses: Sobrevivir, La Magia se Acabó, El Mundo en tus Manos (el primer single), Ví lo que ví, balades i mitjos temps sublims: La Isla, Héroe de Piedra, Adiós, petites filigranes ornamentals en forma de preludis (el que s’anomenen reprises) i una mena de regust a Àlbum Conceptual (el fin está cerca y este fin es el principio), en forma de cercle vital on tot el que acaba torna a començar.
Up: Ha valgut la pena esperar. I molt. Aquest nou disc dels creadors del Lobo-Hombre en París està encertat de ple.
Down: De moment, res.
La Portada: No està gens encertada. Una mena d’indecent collage enmaranyat on costa vislumbrar-los a tots tres.
El Single: El Mundo en tus Manos, molt bona elecció. Enganxosa, ballable, vital, vuitentera a tope, un encert total.
La Perla: Dues: Volverás, un tema funky, explosiu, que si l’escoltéssim en anglès ens preguntaríem qui son aquesta meravella de grup pop, i La Noche (amb la que diuen obren tots els concerts), amb una essència d’aquell mític Sildàvia, una cançó destinada a ser un altres dels grans temes del grup.
L’Anècdota: Diuen els propis components de La Unión, que com si els astres s’haguessin posat d’acord, just quan els telenotícies anunciaven que un grup de científics aconseguia recrear en un laboratori la teoria del Big Bang, el disc entrava a fàbrica.
L’Apunt: El fin siempre es un comienzo... aquestes son les primeres paraules que es poden sentir en la primera cançó del grup, Big Bang. Les últimes, en canvi, a la cançó que tanca l’àlbum, Adiós, son Por mucho que te duela el fin, siempre es un comienzo, Una mena de bucle esotèric, o es que, simplement, una cosa sempre porta a una altra?
La Pregunta: Obvia: per què han trigat tant en tornar?
El Rànking: Vuit Alderaaners.
Propera Entrega: Love and its Opposite, de la Tracey Thorn
Me gusta La Unión, las canciones de sus comienzos y algunos de sus éxitos más grandes. La verdad pensé que ya no seguían juntos. Pero en esto 2010 todos vuelven!! Así que su disco es recomendable y no de esos totalmente prescindibles... Habrá que escucharlo.
ResponEliminaNo lo dudes. No te va a decepcionar. Seguro!
ResponElimina