The House es el quart disc d’estudi de la cantautora georgiana afincada a Anglaterra Katie Melua. Primer de tot, haig de reconèixer que no havia escoltat mai aquesta senyora. Potser en el temps dels nou milions de bicicletes estava jo ancorat lluny d’aquí, més enllà de les Llunes d’Endor. Aquesta es una errada que aviat he pogut resoldre (un agraïment des d’aquí al RNT, el meu col.lega i bessó virtual a l’espai d’internet), perdent la meva virginitat meluàtica amb aquest disc.
Per primera vegada, la Katie compta en la producció amb el William Orbit, el guru de la música electrònica que va portar a terme una de les ressuscitacions musicals de la Madonna més reeixides, i això es nota. Es nota en les subtils ombres electròniques sota la melòdica i dolça veu de la cantant, que, lluny de continuar encasellant-la com la jove i conservadora cantautora en la que s’havia convertit, la llença en picat en el mon de la música cool d’avui en dia, en una espiral mig dance que ens recorda al canvi sofert pels inefables Everything but the Girl amb aquell mític Missing de l’Amplified Heart.
El disc no pot començar millor: la preciosa, sublim, etèria, dolça i a la vegada cruel I’d love to kill you, amb unes lletres demolidores (“I’d love to kill you by a stream / where no one can hear you scream”, o “I’d love to kill you as you eat / the pleasure would taste so sweet”), encara que es una mica curta (només 2:57 minuts de plaer musical). L’hi segueix The Flood, el primer single, una de les millors cançons que he escoltat darrerament, i que, sobtadament, es revolta i es transforma en una peça dance digna dels millors Pet Shop Boys o dels ja anomenats Everything en els seus millors temps. Composicions poppy (A Happy Place, Twisted), balades dolces i somnioses (la ja referida I’d love to kill you, la elegant Red Ballons, la blu-esque The One Love is Gone)... en fi, un disc rodó, una descoberta sensacional, un plaer per la oïda.
Up: Una agradable i inesperada sorpresa. Un disc a descobrir.
Down: God on Drums, the Devil on Bass, la única peça fora de lloc. Desentona, xirría i fins i tot molesta.
La Portada: Molt aconseguida. No es només la típica i tòpica portada amb el rostre del artista de torn. M’agrada com s’il•lumina la cara de la Katie i com destaquen els seus ulls negres.
El Single: The Flood, el segon millor tema del disc. Atenció al canvi de ritme a mitja cançó. Espectacular.
La Perla: I’d love to kill you, la cançó que obre el disc. Sensacional. La melosa veu de la Katie ens embarga amb un estribillo inexistent (només tarareja) i ens descol•loca amb aquestes lletres assassines.
La Frase: I'd love to kill you by a stream / when no one can hear my baby scream / and then I'd run away and be free / the Sweetest Victory
L’Anècdota: Corren els rumors de que la Katie pot arribar a ser el nou icona gai, desprès de la ja desinflada Madonna i de la excèntrica i caòtica Lady Ga-Ga... la raó? Només s’ha de donar un cop d’ull al seu nou vídeo, The Flood
La Pregunta: Per què una artista tant prodigiosa com la Katie està tant poc publicitada, i petardas com la Ga-Ga, la Christina Aguilera, la Miley Cyrus o fins i tot la Shakira tenen tanta propaganda?
El Rànking: Nou Alderaaners
Propera Entrega: To the Sea, del Jack Johnson.
Per primera vegada, la Katie compta en la producció amb el William Orbit, el guru de la música electrònica que va portar a terme una de les ressuscitacions musicals de la Madonna més reeixides, i això es nota. Es nota en les subtils ombres electròniques sota la melòdica i dolça veu de la cantant, que, lluny de continuar encasellant-la com la jove i conservadora cantautora en la que s’havia convertit, la llença en picat en el mon de la música cool d’avui en dia, en una espiral mig dance que ens recorda al canvi sofert pels inefables Everything but the Girl amb aquell mític Missing de l’Amplified Heart.
El disc no pot començar millor: la preciosa, sublim, etèria, dolça i a la vegada cruel I’d love to kill you, amb unes lletres demolidores (“I’d love to kill you by a stream / where no one can hear you scream”, o “I’d love to kill you as you eat / the pleasure would taste so sweet”), encara que es una mica curta (només 2:57 minuts de plaer musical). L’hi segueix The Flood, el primer single, una de les millors cançons que he escoltat darrerament, i que, sobtadament, es revolta i es transforma en una peça dance digna dels millors Pet Shop Boys o dels ja anomenats Everything en els seus millors temps. Composicions poppy (A Happy Place, Twisted), balades dolces i somnioses (la ja referida I’d love to kill you, la elegant Red Ballons, la blu-esque The One Love is Gone)... en fi, un disc rodó, una descoberta sensacional, un plaer per la oïda.
Up: Una agradable i inesperada sorpresa. Un disc a descobrir.
Down: God on Drums, the Devil on Bass, la única peça fora de lloc. Desentona, xirría i fins i tot molesta.
La Portada: Molt aconseguida. No es només la típica i tòpica portada amb el rostre del artista de torn. M’agrada com s’il•lumina la cara de la Katie i com destaquen els seus ulls negres.
El Single: The Flood, el segon millor tema del disc. Atenció al canvi de ritme a mitja cançó. Espectacular.
La Perla: I’d love to kill you, la cançó que obre el disc. Sensacional. La melosa veu de la Katie ens embarga amb un estribillo inexistent (només tarareja) i ens descol•loca amb aquestes lletres assassines.
La Frase: I'd love to kill you by a stream / when no one can hear my baby scream / and then I'd run away and be free / the Sweetest Victory
L’Anècdota: Corren els rumors de que la Katie pot arribar a ser el nou icona gai, desprès de la ja desinflada Madonna i de la excèntrica i caòtica Lady Ga-Ga... la raó? Només s’ha de donar un cop d’ull al seu nou vídeo, The Flood
La Pregunta: Per què una artista tant prodigiosa com la Katie està tant poc publicitada, i petardas com la Ga-Ga, la Christina Aguilera, la Miley Cyrus o fins i tot la Shakira tenen tanta propaganda?
El Rànking: Nou Alderaaners
Propera Entrega: To the Sea, del Jack Johnson.
¿Por qué todo lo que me gusta mucho tiene que convertirse en icono gay? ¿De verdad que ves a Katie como icono gay? ¿Es por los maromos en slip que salen en el video? Bueno, sea como sea, Katie me encanta! Me alegro de habértela presentado...
ResponEliminaLo he leido esta misma mañana en un periódico local. Yo no la veo así en absoluto, le falta el esencial petardeo para llegar a serlo, pero también lo fue en su dia Marilyn. Tampoco veo nada malo en ello.
ResponEliminaA mi tampoco me molesta, pero parece que hay que ser gay para que te guste Abba... incluso para que te guste tu querida Barbra... Todo lo quieren reducir a estereotipos absurdos.
ResponEliminaCon lo de Barbra tengo una buena papeleta... cada vez que digo que me gusta (y mucho) el tema gay sobrevuela el ambiente... y la pelicula In and Out, te acuerdas?, no ayudó mucho precisamente...
ResponEliminaIn and out? No me acuerdo... ¿qué pasó?
ResponEliminaEs una pelicula de Kevin Kline de un profesor que sale del armario y... adora a Barbra!
ResponEliminaSí, ya la recuerdo, pero no me acordaba de su adoración por Barbra... Ves, eso es a lo que me refiero.
ResponElimina