En una època com aquesta, en la que tot negoci (especialment el negoci de la música) tendeix a mirar només per la seva butxaca i es limita a imitar i repetir formules ja gastades o acontentar un públic majoritàriament juvenil (es el que avui en dia dona diners), es francament satisfactori trobar un oasi refrescant en aquest desert musical en el que ens trobem. El disc que ens ocupa, el Love and its Opposite de la Tracey Thorn, es un d’aquests oasis, que anhelàvem igual que el desert troba a faltar la pluja.
Desprès d’onze anys des de l’últim disc dels Everything but the Girl, Temperamental, i tres desprès de l’Out of the Woods, el seu segon treball en solitari, la Tracey torna amb un àlbum discret, madur, deu cançons amb senzills i simples arranjaments, amb la sempre present aura del grup que la va encumbrar allà per els començaments dels anys vuitanta. Difícilment aquest poderós bagatge del passat de la bogeria electro-pop dels Everything a mitjans dels noranta poden esvair l’acurada sofisticació de les seves composicions o la força de la seva inimitable veu, que resta en estat de gràcia com sempre. La Tracey ha descrit el seu propi àlbum com un disc sobre la persona que és ara i la gent que té a prop seu, sobre la vida real desprès dels quaranta.
Efectivament, la meditació de la fragilitat de les relacions de parella, els pensaments i actituds en les complicades separacions, el sempre traumàtic pas a la adolescència dels fills, la sexualitat a la segona meitat de la edat adulta, son alguns dels temes que la Tracey ens ofereix per a reflexionar sobre qüestions tant quotidianes com imprescindibles. Oh, the Divorces! (el primer single) un mig temps deliciós, Hormones, al mes pur estil Everything, Why does the Wind, melancòlic, amb un final de corda fabulós, Swimming, també amb reminiscència Everything, Long White Dress, una balada preciosa, Late in the Afternoon, una joia... son algunes de les cançons mes aconseguides de l’àlbum. Però (sempre hi ha un però), el disc naufraga quan la Tracey aborda alguns temes, mig experimentals, mig avantguardistes (Kentish Town, Come Home on Me) on realment es troba a faltar la experta i enyorada ma d’en Ben.
Up: Un disc preciós. Imprescindible. Perfecte continuació de l’Out of the Woods
Down: Falla en les cançons més lentes. Arriben fins i tot a avorrir.
La Portada: Estranya. Plusquamperfecte. Com es ella
El Single: Oh, The Divorces!, una balada amable amb un començament que ens recorda molt a l’Anybody There de l’Andrea Corr
La Perla: Hormones. Al més pur estil Everything com aquells Idlewild o The Language of Life. Sublim.
El Títol: Sempre ens ha agradat molt que els títols dels discs no tinguin una cançó amb el mateix nom dins de l’àlbum. Si el títol no hi surt per res en tot el disc (com el Discovery, de la Electric Light Orchestra, o el Parade dels Spandau Ballet, per exemple) fantàstic, però si el títol resta amagat dins d’una frase d’una de les cançons (Nothing like the sun, dins del Sister Moon, de l’Sting, o Under the Iron Sea, dins del Crystal Ball dels Keane), ja rossa la perfecció. En aquest disc hi tenim un altra exemple: La frase Love and its Opposite surt dins la cançó Long White Dress
L’Anècdota: La Tracey i el seu ex-company dels Everything, el Ben Watt, son matrimoni des de l’any 2009, desprès de 28 anys d’estar junts. Aquest disc s’ha llançat sota el segell anglès Strange Feeling, propietat del Ben... tant difícil es un nou disc dels Everything, si la que canta només és ella?
La Pregunta: Quin el l’oposat de l’amor? La por, la solitud, l’abandonament, o simplement la mort?
El Rànking: Set Alderaaners
Propera Entrega: The House, de la Katie Melua
Desprès d’onze anys des de l’últim disc dels Everything but the Girl, Temperamental, i tres desprès de l’Out of the Woods, el seu segon treball en solitari, la Tracey torna amb un àlbum discret, madur, deu cançons amb senzills i simples arranjaments, amb la sempre present aura del grup que la va encumbrar allà per els començaments dels anys vuitanta. Difícilment aquest poderós bagatge del passat de la bogeria electro-pop dels Everything a mitjans dels noranta poden esvair l’acurada sofisticació de les seves composicions o la força de la seva inimitable veu, que resta en estat de gràcia com sempre. La Tracey ha descrit el seu propi àlbum com un disc sobre la persona que és ara i la gent que té a prop seu, sobre la vida real desprès dels quaranta.
Efectivament, la meditació de la fragilitat de les relacions de parella, els pensaments i actituds en les complicades separacions, el sempre traumàtic pas a la adolescència dels fills, la sexualitat a la segona meitat de la edat adulta, son alguns dels temes que la Tracey ens ofereix per a reflexionar sobre qüestions tant quotidianes com imprescindibles. Oh, the Divorces! (el primer single) un mig temps deliciós, Hormones, al mes pur estil Everything, Why does the Wind, melancòlic, amb un final de corda fabulós, Swimming, també amb reminiscència Everything, Long White Dress, una balada preciosa, Late in the Afternoon, una joia... son algunes de les cançons mes aconseguides de l’àlbum. Però (sempre hi ha un però), el disc naufraga quan la Tracey aborda alguns temes, mig experimentals, mig avantguardistes (Kentish Town, Come Home on Me) on realment es troba a faltar la experta i enyorada ma d’en Ben.
Up: Un disc preciós. Imprescindible. Perfecte continuació de l’Out of the Woods
Down: Falla en les cançons més lentes. Arriben fins i tot a avorrir.
La Portada: Estranya. Plusquamperfecte. Com es ella
El Single: Oh, The Divorces!, una balada amable amb un començament que ens recorda molt a l’Anybody There de l’Andrea Corr
La Perla: Hormones. Al més pur estil Everything com aquells Idlewild o The Language of Life. Sublim.
El Títol: Sempre ens ha agradat molt que els títols dels discs no tinguin una cançó amb el mateix nom dins de l’àlbum. Si el títol no hi surt per res en tot el disc (com el Discovery, de la Electric Light Orchestra, o el Parade dels Spandau Ballet, per exemple) fantàstic, però si el títol resta amagat dins d’una frase d’una de les cançons (Nothing like the sun, dins del Sister Moon, de l’Sting, o Under the Iron Sea, dins del Crystal Ball dels Keane), ja rossa la perfecció. En aquest disc hi tenim un altra exemple: La frase Love and its Opposite surt dins la cançó Long White Dress
L’Anècdota: La Tracey i el seu ex-company dels Everything, el Ben Watt, son matrimoni des de l’any 2009, desprès de 28 anys d’estar junts. Aquest disc s’ha llançat sota el segell anglès Strange Feeling, propietat del Ben... tant difícil es un nou disc dels Everything, si la que canta només és ella?
La Pregunta: Quin el l’oposat de l’amor? La por, la solitud, l’abandonament, o simplement la mort?
El Rànking: Set Alderaaners
Propera Entrega: The House, de la Katie Melua
Ya lo tengo! Lo compré esta semana, tengo que escucharlo más, pero me gusta ya.
ResponEliminaTe gustará seguro. Es muy muy Everything. Espero tus comentarios al respecto.
ResponElimina