El tercer àlbum en directe oficial de la Madonna, després del I’m going to tell you a Secret, i el Confessions Tour, va ser llençat al mercat al Març d’aquest any 2010, amb el ja clàssic combo de CD+DVD. Va ser gravat al River Plate Stadium de Buenos Aires, al marc de la gira del 2008 del mateix nom de la artista.
El CD, que es el que ens ocupa, conté 13 cançons (contra les 26 del DVD), i es una mostra ben clarificadora de l’estat de la cantant nord-americana a hores d’ara. Es a dir, encara tè la capacitat d’aplegar milers de persones en els seus concerts, però, tots tenim una edat, la veu ja no es la mateixa.
Madonna va sofre bastants varapalos en aquesta gira per abusar, diuen, del playback en les seves actuacions. El que això subscriu va tenir la oportunitat de veure-la en el Palau Sant Jordi de Barcelona, i si bé haig de confessar que si, que es va notar que feia servir el playback infinitat de vegades (sobretot als samplers del que estava plegat el concert), la impressió general es que el concert llueix molt més del que en un primer moment podia semblar, amb una escenografia preciosa, unes coreografies milimétriques, un cos de ball perfecte i una elecció molt acurada dels temes musicals.
A més a més, la Madonna ens va oferir uns quants medleys molt aconsegutis (Candy Shop/4 Minutes/The Beat goes On), unes posades al dia de temes mítics de la seva discografía (Vogue, Music), un homenatge al malograt Michael Jackson (Billie Jean), i un toc nostàlgic amb el You must love me, de la Banda Sonora d’Evita.
Un disc, potser, quasi innecessari, per que no aporta gairebé res a la discografia de l’artista, però, tenint en compte l’època que estem vivint, amb una manca total d’innovació artística, i una crisi brutal al món de la indústria del disc, es d’agrair que artistes tan consagrades com ella encara pensin una mica menys en els diners i una mica més en els fans i ens ofereixin discs en viu dels seus concerts més recents, cosa que quan les vaques estaven més grosses no s’acostumava a fer de cap manera.
Up: A la Madonna ja no li cal demostrar res; el disc es un bon exemple per veure com es desenvolupa dalt d’un escenari, ja als seus quaranta-i-pico d’anys
Down: L’oient es perd una mica amb tants samplers, medleys, dobles veus distorsionades i malabarismes electrònics varis
La Portada: Gens aconseguida. Es veu borrosa, tèrbola i la imatge podria ser de qualsevol menys d’ella.
La Perla: El Don’t cry for me Argentina (el lloc d’on es grava el concert obliga), que encara que només es pot sentir al DVD, es un goig sentir corejar la cançó per tants milers de persones. Pell de Gallina.
L’Anècdota: Recent la mort del Rei del Pop, en Michael Jackson, la Madonna l’hi va fer un petit homenatge traient a l’escenari un ballarí negre, a la guisa d’en Michael, qui es va marcar unes passes al més pur estil Moonwalker genuí, amb l’inefable Billie Jean corejat per atronadors aplaudiments. Llàstima que no surt ni al DVD ni al CD tampoc.
La Pregunta: Per què quan la Madonna fa qualsevol cosa es publicita tant?
El Rànking: Sis alderaaners
Propera Entrega: El Taking Chances World Tour, de la Cèline Dion.
El CD, que es el que ens ocupa, conté 13 cançons (contra les 26 del DVD), i es una mostra ben clarificadora de l’estat de la cantant nord-americana a hores d’ara. Es a dir, encara tè la capacitat d’aplegar milers de persones en els seus concerts, però, tots tenim una edat, la veu ja no es la mateixa.
Madonna va sofre bastants varapalos en aquesta gira per abusar, diuen, del playback en les seves actuacions. El que això subscriu va tenir la oportunitat de veure-la en el Palau Sant Jordi de Barcelona, i si bé haig de confessar que si, que es va notar que feia servir el playback infinitat de vegades (sobretot als samplers del que estava plegat el concert), la impressió general es que el concert llueix molt més del que en un primer moment podia semblar, amb una escenografia preciosa, unes coreografies milimétriques, un cos de ball perfecte i una elecció molt acurada dels temes musicals.
A més a més, la Madonna ens va oferir uns quants medleys molt aconsegutis (Candy Shop/4 Minutes/The Beat goes On), unes posades al dia de temes mítics de la seva discografía (Vogue, Music), un homenatge al malograt Michael Jackson (Billie Jean), i un toc nostàlgic amb el You must love me, de la Banda Sonora d’Evita.
Un disc, potser, quasi innecessari, per que no aporta gairebé res a la discografia de l’artista, però, tenint en compte l’època que estem vivint, amb una manca total d’innovació artística, i una crisi brutal al món de la indústria del disc, es d’agrair que artistes tan consagrades com ella encara pensin una mica menys en els diners i una mica més en els fans i ens ofereixin discs en viu dels seus concerts més recents, cosa que quan les vaques estaven més grosses no s’acostumava a fer de cap manera.
Up: A la Madonna ja no li cal demostrar res; el disc es un bon exemple per veure com es desenvolupa dalt d’un escenari, ja als seus quaranta-i-pico d’anys
Down: L’oient es perd una mica amb tants samplers, medleys, dobles veus distorsionades i malabarismes electrònics varis
La Portada: Gens aconseguida. Es veu borrosa, tèrbola i la imatge podria ser de qualsevol menys d’ella.
La Perla: El Don’t cry for me Argentina (el lloc d’on es grava el concert obliga), que encara que només es pot sentir al DVD, es un goig sentir corejar la cançó per tants milers de persones. Pell de Gallina.
L’Anècdota: Recent la mort del Rei del Pop, en Michael Jackson, la Madonna l’hi va fer un petit homenatge traient a l’escenari un ballarí negre, a la guisa d’en Michael, qui es va marcar unes passes al més pur estil Moonwalker genuí, amb l’inefable Billie Jean corejat per atronadors aplaudiments. Llàstima que no surt ni al DVD ni al CD tampoc.
La Pregunta: Per què quan la Madonna fa qualsevol cosa es publicita tant?
El Rànking: Sis alderaaners
Propera Entrega: El Taking Chances World Tour, de la Cèline Dion.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada