Acabem aquí aquesta insòlita i inesperada trilogia d’àlbums en directe interpretats per fèmines (primer la Madonna, desprès la Cèline i ara la Barbra), al menys, de moment.
One Night Only, Barbra Streisand and Quartet at The Village Vanguard (anda que no el titulillo!), es el resultat d’una estratègia genial de marketing dels principals assessors de la Diva de les Dives, la Barbra Streisand.
Aprofitant la bona acollida que va tenir el seu últim disc, Love is the Answer (una col•lecció de temes standards produïts i acompanyats al piano per la Dama del Jazz Diana Krall), la Barbra va decidir presentar el disc en societat el 26 de Setembre de l’any passat (no ho havia fet mai), en un mini-concert íntim, acústic i minimalista (com el propi disc) a un local de jazz del Village de New York on ella hi havia actuat fa quaranta anys, quan encara gairebé no era coneguda, el Village Vanguard. El públic, una colla de vips convidats expressament per ella (l’ex-president dels Estats Units Bill Clinton, la seva dona, la Hillary i la filla d’ambdós, la Chelsea, la Sarah Jessica Parker, la Nicole Kidman, el James Brolin) van estar acompanyats per cent hard-to-die fans d’arreu del món que van aconseguir la seva preuada entrada mitjançant un concurs als medis que incloïa el viatge d’anada i tornada a New York, així com la estada en un hotel de Manhattan, i com no, la entrada al recinte per a gaudir d’un concert el qual segur no oblidaran mai (el que això subscriu també hi va participar en aquest concurs, evidentment sense fortuna).
El concert, enregistrat amb l’inefable combo DVD/CD, es calcat al disc el qual promou, però, es clar, en una atmosfera més íntima, com de cabaret dels anys trenta, i amb la Barbra (propera, riallera, còmoda) presentant tots i cadascun dels temes que va interpretar, i dirigint-se diverses vegades al afortunat públic que la escoltava. A més a més de les cançons del disc, la cantant de Brooklyn va cantar Nobody’s Heart (belongs to me), My Funny Valentine, Bewitched, bothered and bewildered, i, com no, els clàssics i imprescindibles Evergreen i The way we were.
No podem per menys ser imparcials amb aquesta senyora, la dona que ostenta el rècord de ser la intèrpret femenina que més discs ha venut al llarg de la història, l’únic artista (masculina i femenina) que ha guanyat l’Òscar, el Grammy, l’Emmy i el Tony, així com la única artista que ha tingut un numero u a la Billboard Americana (la Bíblia de les llistes d’èxits del mon mundial) a totes les dècades des de que va començar la seva (llarga, llarguíssima) carrera musical: la dels 60, els 70, els 80, els 90 i els 2000, així com un Premi Grammy a totes les mateixes dècades... be, la dels 2000 encara no el té, però hi falta poc, molt poc (vegeu l’Apunt, més avall).
Dèiem que no podem ser imparcials amb ella, per que ens agrada, i molt, però si que hem de ser sincers. I la sinceritat passa per que la edat no perdona. Ni a nosaltres, ni, per suposat, a ella tampoc.
Fruit de la seva recança a practicar escales (els aprenentatges de la veu que segueixen tots els cantants), per que, en paraules textuals de la artista “la avorreixen”, el temps i la edat han passat factura a aquesta prodigiosa veu que la natura l’hi ha atorgat, i en les ultimes cançons del disc (especialment el mític The way we were) la Barbra “raspa” la cançó, i no hi arriba als acords més alts. Això, en un altre artista qualsevol, seria un desastre, un fracàs rotund (com l’hi ha passat a la Whitney, per exemple), però tractant-se de la Barbra, no passa per ser una anècdota divertida i puntual. Si no us ho creieu o no opineu igual, recordeu com cantava al final de la seva vida en Frank Sinatra, La Veu, (lluny del que havia estat) i... no passava res.
Up: La guinda final a un dels millors àlbums de la Barbra, el Love is the Answer, en forma de concert íntim només per els fans
Down: Ja ho hem dit, la seva veu raspa irritantment al final del concert
La Portada: Desafortunada. Dins del booklet del CD/DVD n’hi ha fotos molt més maques
La Perla: If you go away, versió anglesa del Ne me quitte Pas del Jacques Brel, que la Barbra el canta amb una sensibilitat prodigiosa
L’Anècdota: En un moment del concert (només en el DVD), la Barbra pregunta al públic de quina part del món venen. Quan sent que hi ha algú que ve d’Spain (quina sort!), explica l’anècdota de quan va estar a Barcelona l’estiu passat. L’hi havien parlat d’un Restaurant molt modelno (i molt car) que hi ha a la ciutat que es diu l’Inòpia, i va voler anar-hi. Van tancar el Restaurant per ella i pel seu marit, el James Brolin. Va tastar de tot, i va voler que el xef en persona l’hi expliqués com estava fet cadascun dels plats. Va, literalment, flipar amb l’oli d’oliva i amb el menjar mediterrani que l’hi van servir. L’hi va agradar tant, que quan va poder l’hi va recomanar a la seva amiga Madeleine Albright (la Secretària d’Estat dels USA a l’era Clinton) per que hi anés. Aquesta hi va anar, sense reservar taula però, i els amos de l’Inòpia, sense saber qui era, al estar el Restaurant ple, la van deixar seguda a la barra del bar. Quan van saber qui era (cortesia d’un dels guardaespatlles) i de part de qui venia, l’hi van trobar una taula (no estava ple?) i davant d’ells va trucar per telèfon a la Barbra agraint-l’hi la recomanació i dient-l’hi lo molt que l’hi va agradar.
PD. Al que estava a l’inòpia (literalment) vaig ser jo, que no em vaig assabentar que la Barbra estava a la meva ciutat fins dos dies desprès que ella havia marxat
L’Apunt: Fa exactament 24 anys, la Barbra va rebre el seu últim Grammy pel Broadway Album (als 90 en va guanyar dos, però van ser honorífics). Al recollir aquell premi, ella va dir que el 24 era el seu número màgic (aquell dia era un 24, ella va néixer un 24 d’Abril, va tenir el seu fill Jason quan tenia 24, i va rebre el seu primer Grammy feia 24 anys), per tant, va vaticinar que amb el continu suport del seu públic, 24 anys desprès (2011) guanyaria de nou un altre Grammy (que correspondria als discos editats al 2010, per tant, a la dècada dels 2000... una mica pillat, oi que si?)
La Curiositat: Es el primer disc en viu de la Barbra (i en tè uns quants) en el que no canta People.
La Pregunta: Per què tot el que fa la Barbra (els discs, els concerts, les intervencions televisives, les pel•lícules), no han de estar només be, sinó perfectes?
El Rànking: 10 Alderaaners (si no l’hi dono a la Barbra, a qui l’hi donaré?)
Propera Entrega: Night Train, dels Keane
One Night Only, Barbra Streisand and Quartet at The Village Vanguard (anda que no el titulillo!), es el resultat d’una estratègia genial de marketing dels principals assessors de la Diva de les Dives, la Barbra Streisand.
Aprofitant la bona acollida que va tenir el seu últim disc, Love is the Answer (una col•lecció de temes standards produïts i acompanyats al piano per la Dama del Jazz Diana Krall), la Barbra va decidir presentar el disc en societat el 26 de Setembre de l’any passat (no ho havia fet mai), en un mini-concert íntim, acústic i minimalista (com el propi disc) a un local de jazz del Village de New York on ella hi havia actuat fa quaranta anys, quan encara gairebé no era coneguda, el Village Vanguard. El públic, una colla de vips convidats expressament per ella (l’ex-president dels Estats Units Bill Clinton, la seva dona, la Hillary i la filla d’ambdós, la Chelsea, la Sarah Jessica Parker, la Nicole Kidman, el James Brolin) van estar acompanyats per cent hard-to-die fans d’arreu del món que van aconseguir la seva preuada entrada mitjançant un concurs als medis que incloïa el viatge d’anada i tornada a New York, així com la estada en un hotel de Manhattan, i com no, la entrada al recinte per a gaudir d’un concert el qual segur no oblidaran mai (el que això subscriu també hi va participar en aquest concurs, evidentment sense fortuna).
El concert, enregistrat amb l’inefable combo DVD/CD, es calcat al disc el qual promou, però, es clar, en una atmosfera més íntima, com de cabaret dels anys trenta, i amb la Barbra (propera, riallera, còmoda) presentant tots i cadascun dels temes que va interpretar, i dirigint-se diverses vegades al afortunat públic que la escoltava. A més a més de les cançons del disc, la cantant de Brooklyn va cantar Nobody’s Heart (belongs to me), My Funny Valentine, Bewitched, bothered and bewildered, i, com no, els clàssics i imprescindibles Evergreen i The way we were.
No podem per menys ser imparcials amb aquesta senyora, la dona que ostenta el rècord de ser la intèrpret femenina que més discs ha venut al llarg de la història, l’únic artista (masculina i femenina) que ha guanyat l’Òscar, el Grammy, l’Emmy i el Tony, així com la única artista que ha tingut un numero u a la Billboard Americana (la Bíblia de les llistes d’èxits del mon mundial) a totes les dècades des de que va començar la seva (llarga, llarguíssima) carrera musical: la dels 60, els 70, els 80, els 90 i els 2000, així com un Premi Grammy a totes les mateixes dècades... be, la dels 2000 encara no el té, però hi falta poc, molt poc (vegeu l’Apunt, més avall).
Dèiem que no podem ser imparcials amb ella, per que ens agrada, i molt, però si que hem de ser sincers. I la sinceritat passa per que la edat no perdona. Ni a nosaltres, ni, per suposat, a ella tampoc.
Fruit de la seva recança a practicar escales (els aprenentatges de la veu que segueixen tots els cantants), per que, en paraules textuals de la artista “la avorreixen”, el temps i la edat han passat factura a aquesta prodigiosa veu que la natura l’hi ha atorgat, i en les ultimes cançons del disc (especialment el mític The way we were) la Barbra “raspa” la cançó, i no hi arriba als acords més alts. Això, en un altre artista qualsevol, seria un desastre, un fracàs rotund (com l’hi ha passat a la Whitney, per exemple), però tractant-se de la Barbra, no passa per ser una anècdota divertida i puntual. Si no us ho creieu o no opineu igual, recordeu com cantava al final de la seva vida en Frank Sinatra, La Veu, (lluny del que havia estat) i... no passava res.
Up: La guinda final a un dels millors àlbums de la Barbra, el Love is the Answer, en forma de concert íntim només per els fans
Down: Ja ho hem dit, la seva veu raspa irritantment al final del concert
La Portada: Desafortunada. Dins del booklet del CD/DVD n’hi ha fotos molt més maques
La Perla: If you go away, versió anglesa del Ne me quitte Pas del Jacques Brel, que la Barbra el canta amb una sensibilitat prodigiosa
L’Anècdota: En un moment del concert (només en el DVD), la Barbra pregunta al públic de quina part del món venen. Quan sent que hi ha algú que ve d’Spain (quina sort!), explica l’anècdota de quan va estar a Barcelona l’estiu passat. L’hi havien parlat d’un Restaurant molt modelno (i molt car) que hi ha a la ciutat que es diu l’Inòpia, i va voler anar-hi. Van tancar el Restaurant per ella i pel seu marit, el James Brolin. Va tastar de tot, i va voler que el xef en persona l’hi expliqués com estava fet cadascun dels plats. Va, literalment, flipar amb l’oli d’oliva i amb el menjar mediterrani que l’hi van servir. L’hi va agradar tant, que quan va poder l’hi va recomanar a la seva amiga Madeleine Albright (la Secretària d’Estat dels USA a l’era Clinton) per que hi anés. Aquesta hi va anar, sense reservar taula però, i els amos de l’Inòpia, sense saber qui era, al estar el Restaurant ple, la van deixar seguda a la barra del bar. Quan van saber qui era (cortesia d’un dels guardaespatlles) i de part de qui venia, l’hi van trobar una taula (no estava ple?) i davant d’ells va trucar per telèfon a la Barbra agraint-l’hi la recomanació i dient-l’hi lo molt que l’hi va agradar.
PD. Al que estava a l’inòpia (literalment) vaig ser jo, que no em vaig assabentar que la Barbra estava a la meva ciutat fins dos dies desprès que ella havia marxat
L’Apunt: Fa exactament 24 anys, la Barbra va rebre el seu últim Grammy pel Broadway Album (als 90 en va guanyar dos, però van ser honorífics). Al recollir aquell premi, ella va dir que el 24 era el seu número màgic (aquell dia era un 24, ella va néixer un 24 d’Abril, va tenir el seu fill Jason quan tenia 24, i va rebre el seu primer Grammy feia 24 anys), per tant, va vaticinar que amb el continu suport del seu públic, 24 anys desprès (2011) guanyaria de nou un altre Grammy (que correspondria als discos editats al 2010, per tant, a la dècada dels 2000... una mica pillat, oi que si?)
La Curiositat: Es el primer disc en viu de la Barbra (i en tè uns quants) en el que no canta People.
La Pregunta: Per què tot el que fa la Barbra (els discs, els concerts, les intervencions televisives, les pel•lícules), no han de estar només be, sinó perfectes?
El Rànking: 10 Alderaaners (si no l’hi dono a la Barbra, a qui l’hi donaré?)
Propera Entrega: Night Train, dels Keane
En pensaba que esta señora xa se retirara... pero vexo que aínda segue aí.
ResponEliminaPor favor! No digas sacrilegios! Ojalá que siga durante muchos y muchos y muchos años!
ResponEliminaSí, que siga! Pero yo juraría que había oido que se retiraba de los escenarios, ¿no lo dijo?
ResponEliminaSi que lo dijo. Que no volvería a cantar nunca más en directo, por el pánico escénico, que aún a su edad, todavía tiene. Pero... ay! La pasta es la pasta, y cuando va necesitada una gira es la mejor de las medicinas. Eso pasó en el 84, con The Concert, y otra vez en el 2006, que esta vez hizo gira americana y europea y todo! No fui a verla... valía una millonada la entrada. Lo de este disco ha sido más anecdótico... un sólo dia... un local de jazz del Village... unos pocos fans escogidos... un capricho, vaya.
ResponEliminaCon Barbra nunca se sabe, siemprem ha estado ahí, pero ya empieza a tener una edad (64) y algun dia supongo que se retirará definitivamente. Ese dia voy a estar de luto riguroso. Aviso!