Es té que agrair, en aquesta època de vaques flaques, de crisi, de manca d’inventiva i originalitat, de poc risc de les Cases Discogràfiques, que els anglesos Keane ens hagin regalat aquest petit tresor que es el Night Train, un EP gravat durant la Perfect Symmetry Tour, la gira que presentava el seu anterior disc, en contes de guardar-se aquestes vuit cançons en un calaix, i incloure-les en un proper àlbum, o, pitjor encara, en una Special Edition del Symmetry d’aquí uns mesos.
Perfecta continuació de l’anterior àlbum (el ja anomenat Perfect Symmetry), amb col•laboracions puntuals del cantant somali N’Kaan (Stop for a Minute, Looking Back) i de la cantant japonesa Tigarah (Ishin Deshin) (encara que, en el cas del primer, podria haver-se estalviat la seva participació, i guardar-se el rap per sí mateix). Night Train funciona molt bé, es molt Keane, amb un començament instrumental (House of Lights, que l’escoltaven abans de pujar a l’escenari, molt a là Pep Guardiola i el Viva la Vida dels Coldplay), cançons poderoses (Back in Time, Looking Back), balades a mig temps con ja ens tenen acostumats (My Shadow) i una petita joia amagada entre unes més que correctes composicions: Clear Skies.
Un disc quasi perfecte. L’antesala d’un proper àlbum, alguna cosa que portar-nos a la oïda mentre no treuen material nou? Sigui com sigui, discs com aquests son més que benvinguts.
Up: Perfect Symmetry reloaded. Així podríem definir aquest mini-lp dels Keane. Bones composicions per un àlbum, diguem-ne, de transició
Down: El rap del cantant somalí N’Kaan a Stop for a Minute. Chirría
La Portada: Eclèctica. Molt aconseguida
El Single: Stop for a Minute. No es la millor cançó de l’àlbum, jo hagués triat una altra, però ja se sap, l’ombra de l’Spiralling es allargada
La Perla: Clear Skies. Un mig temps preciós, amb una melodia que enganxa i sedueix. El disc sencer ja val la pena només per aquest tema
La Anècdota: Mentre gravaven el Perfect Symmetry, els Keane van anar a veure a Londres la Yellow Magic Orchestra, la banda de rock japonesa molts anys liderada pel teclista i actor puntual Ryuichi Sakamoto, i varen decidir adaptar el Ishin Deshin, amb la veu de la solista japonesa Tingarah. Només un però: l’estribillo es fa massa repetitiu
L’Apunt: A Looking Back hi apareix un sampler del riff del Gonna Fly Now del compositor Bill Conti, leit-motiv de les Bandes Sonores de les pel•lícules de Rocky, amb l’inefable Sylvester Stallone
La Pregunta: Per què no s'ha escollit Clear Skies com primer single?
El Rànking: Set Alderaaners
Propera Entrega: Big Bang, de La Unión.
Perfecta continuació de l’anterior àlbum (el ja anomenat Perfect Symmetry), amb col•laboracions puntuals del cantant somali N’Kaan (Stop for a Minute, Looking Back) i de la cantant japonesa Tigarah (Ishin Deshin) (encara que, en el cas del primer, podria haver-se estalviat la seva participació, i guardar-se el rap per sí mateix). Night Train funciona molt bé, es molt Keane, amb un començament instrumental (House of Lights, que l’escoltaven abans de pujar a l’escenari, molt a là Pep Guardiola i el Viva la Vida dels Coldplay), cançons poderoses (Back in Time, Looking Back), balades a mig temps con ja ens tenen acostumats (My Shadow) i una petita joia amagada entre unes més que correctes composicions: Clear Skies.
Un disc quasi perfecte. L’antesala d’un proper àlbum, alguna cosa que portar-nos a la oïda mentre no treuen material nou? Sigui com sigui, discs com aquests son més que benvinguts.
Up: Perfect Symmetry reloaded. Així podríem definir aquest mini-lp dels Keane. Bones composicions per un àlbum, diguem-ne, de transició
Down: El rap del cantant somalí N’Kaan a Stop for a Minute. Chirría
La Portada: Eclèctica. Molt aconseguida
El Single: Stop for a Minute. No es la millor cançó de l’àlbum, jo hagués triat una altra, però ja se sap, l’ombra de l’Spiralling es allargada
La Perla: Clear Skies. Un mig temps preciós, amb una melodia que enganxa i sedueix. El disc sencer ja val la pena només per aquest tema
La Anècdota: Mentre gravaven el Perfect Symmetry, els Keane van anar a veure a Londres la Yellow Magic Orchestra, la banda de rock japonesa molts anys liderada pel teclista i actor puntual Ryuichi Sakamoto, i varen decidir adaptar el Ishin Deshin, amb la veu de la solista japonesa Tingarah. Només un però: l’estribillo es fa massa repetitiu
L’Apunt: A Looking Back hi apareix un sampler del riff del Gonna Fly Now del compositor Bill Conti, leit-motiv de les Bandes Sonores de les pel•lícules de Rocky, amb l’inefable Sylvester Stallone
La Pregunta: Per què no s'ha escollit Clear Skies com primer single?
El Rànking: Set Alderaaners
Propera Entrega: Big Bang, de La Unión.
Soy un entusiasta de Keane, desde su primer disco. Y sigo... No sabía muchos datos que aquí reseñas, gracias. (No sé si lo entendí todo...)
ResponEliminaA mí también me gusta Keane. Con ellos tuve una especie de catarsis: en el trabajo me iba bastante mal y estaba un poco depre, y casi no me compraba discos, sólo los artistas de los que ya tenía casi todo. Un dia en la radio escuché Bend and Break, que no la había oído nunca, y me fui directo a comprar todos los de Keane (2), los de Coldplay (3) -tampoco los tenía-, así como el de Maroon 5. Fue como volver a la vida, y prometí que nunca más volvería a pasar hambre, ay! a no comprar discos, quiero decir... una anécdota como cualquier otra.
ResponEliminaMe sabe mal que no entiendas lo que escribo (eres mi único lector, y hay que cuidarte!) qué parte no has entendido?
No, voy entendiendo bien, cojo la idea y me vale. Con Keane me llevé la sorpresa con su primer disco, que volvía a sentir como un disco entero desde el principio al final podía estar de nuevo lleno de canciones buenísimas... Hacía mucho tiempo que no ocurría. Coldplay me gustan algunas canciones, pero no he escuchado un disco entero, tengo que ponerme...
ResponElimina