Dream of You

Sharon Elga Corr, coneguda simplement per la Sharon Corr, component amb el seu germà i les seves dues germanes de la banda irlandesa The Corrs, violinista, pianista i guitarrista, compositora de diversos èxits del grup, com ara So Young, Radio, Long Night o Goodbye, va confirmar el llançament del seu primer àlbum en solitari, Dream of You, al programa de la televisió anglesa This Morning el quinze de Juliol de l’any pasat.

Dream of You contè dotze cançons, set de les quals estàn escrites per ella, així com la part instrumental de violí en totes les cançons. En el disc l’acompanyen vells amics del grup que la va veure nèixer musicalment, com ara l’Anthony Drennan a la guitarra, el Keith Duffy al baix i el Jason Duffy a la bateria. Els arrangements orchestrals van a càrrec de la Fiachra Trench, col.laboradora en quatre dels àlbums dels Corrs.

Les altres composicions del disc son tres peces instrumentals (Our Wedding Day, Cooley’s Reel i Mná Na h’Éireann, amb la tònica que ens tenen acostumats amb el grup dels seus germans), i dues versions prou conegudes: l’Everybody’s got to learn Sometimes (el segon single), preciosa balada dels Korgis dels anys vuitanta, i la (desangelada) Small Town Boy, dels Bronsky Beat.

Es un disc molt correcte, pausat i melòs. No ens pot per menys que recordar-nos als treballs dels Corrs, ja que es la veu de la Sharon la que es sent a les background vocals dels discos dels seus germans, però pot ser una mica més madur, i sobretot més calmat. Tres anys enrere, la seva germana Andrea va treure tambè un primer disc en solitari, Ten Feet High, i ens preguntem si la carrera dels Corrs està acabada (que amb els fiascos dels seus últims àlbums no ens estranayria gens), o be que els seus components s’han pres uns quants anys sabàtics per empendre cadascun les seves aventures sols. Sigui com sigui, amb els Corrs o sense ells, sempre son benvinguts nous treballs amb les extraordinàries veus d’aquestes dames irlandeses.


Up: Un pas més en la discografia dels Corrs, encara que sigui amb un altre dels seus components en solitari. Un molt bon debut, encara que fàcil i simple, però molt correcte

Down: Smalltown Boy, la versió que la Sharon fa del tema dels Bronski Beat. Amb un començament notable, la cançó deriva en un no res repetitiu que ens fa pensar la necessitat d’aquesta versió

El Títol: Una declaració d’amor en tota regla: I dream of you / and I long for you / all I want is you / oh tell me what to do

La Portada: Típica foto de la nena maca estirada al llitet. La originalitat brilla per la seva absència.

Els Singles:

It’s not a Dream

Va ser llançat mès d’un any abans del llançament de l’àlbum, concretament al 28 d’Agost del 2009. La Sharon l’ha anat promocionant en diversos festivals de música, com ara el de Isle of Wight o el de Glastonbury. Segons la pàgina web de la cantant, només en unes hores aquesta cançó va entrar en el Top 100 de les baixades digitals de l’ITunes.

Everybody’s got to learn Sometimes

Versió molt encertada del clàssic dels vuitanta dels Korgis, que la Sharon la canta amb devoció i soltura. El vídeo està enregistrat a Andalusia.

La Cançó: Mná Na h’Éireann, una preciosa peça instrumental escrita per la Seán Ó Riada, que va fer famosa fa uns anys la Sarah Brightman amb el títol de So Many Things.

El Duet: Buenos Aires, amb el cantant patri Alex Ubago, tots dos cantant en anglès. Ja ve de lluny el costum dels Corrs de cantar amb solistes espanyols. Recordem aquells The Hardest Day i One Night amb l’Alejandro Sanz a l’Edició Especial del seu El Alma al Aire, o el Amarrado a tí amb l'Ubago.

Els Bonus Tracks: N’hi ha un a la Edició de l’ITunes: Jenny’s Chicken, tradicional i instrumental. No crec que en perdem gran cosa.

La Perla: Butterflies. Un teme preciós, amb una combinació ideal de la veu de la Sharon amb un subtil toc de piano.

La Frase: You said just to wait give it time / and one day you’ll look around / and see the Sun has come out from the cloud (Real World)

L’Anècdota: Per a la presentació del seu primer àlbum, diuen que va ser convocada a l’estudi pel presentador del programa de televisió This Morning Phillip Schofield mitjançant la omnipresent xarxa social Twitter

La Pregunta: Al disc hi ha la peça instrumental Our Wedding Day, però la Sharon va interpretar el dia del seu propi casament Along with the Girls, que pertany al primer disc dels Corrs. No seria mès lògic fer-ho a l’inrevès?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: 20Ten, del Prince

Commitment

Commitment es el sisè àlbum del cantant britànic nigerià Seal, per això també s’el coneix com a Seal 6, seguint la tònica habitual en ell en anomenar els seus discos només pel seu nom. El disc està produït per l’afamat productor David Foster (Whitney Houston, Josh Groban, Cèline Dion), que ja va treballar amb ell en el seu disc anterior, Soul. Commitment va entrar directament al #11 en el Billboard 200 americà, assolint el lloc més alt de la seva carrera des del Seal IV al 2003.

Desprès del seu friltreig amb la mùsica que sempre havia volgut fer, el Soul (amb el disc amb el mateix nom i un altre en directe anomenat, simplement, Soul Live), sembla que en Seal hagi tornat a les seves arrels, que tant bon resultat li havien donat en cançons com la icònica Kiss from a Rose, deixant de banda experiments fallits com aquell System (el pitjor de la seva carrera). Balades monumentals (Silence, All for Love, You get Me), denses orquestracions (Best of Me, I know what you did) i prodigioses produccions (i aqui es nota la ma d’en Foster), tot condensat amb la veu (més rasposa que mai) del Seal (The Weight of my Mistakes, The Way I Lie) fan d’aquest Commitment un molt bon disc, una grata sorpresa inesperada.


Up: Poc ens esperàvem un nou treball del Seal, poc temps desprès del seu últim disc d’estudi. No deceb gens: bones melodies, grans balades, temes ballables, i la característica veu del Seal (rasposa i profunda) en plena forma

Down: Pot ser peca de ser poc innovador, però només per dir alguna cosa. El resultat es, si més no, brillant

El Títol: S’ens escapa encara la raó d’aquest Compromís com a títol pel seu sisè (i de moment últim àlbum). Pot ser un compromís personal per fer de nou un àlbum amb cançons originals (tres anys desprès de l’últim System)?

La Portada: Molt típica en els seus discos. Fotografía fosca, en blanc i negre, en primer pla de la seva cara, on podem encara comprovar que no té cap prejudici en mostrar la seva pell gratada plena de cicatrius, resultat d’un lupus que va patir quan era jove

Els Singles:

Secret, una cançó rodona, perfecta... però per obrir un ball en una cerimónia de casament. Diuen que està dedicada a la seva dona, la model Heidi Klum. Sincerament, no aporta gaire res

Part del vídeo està rodat a Barcelona. Efectívament es pot veure la esglèsia de Santa María del Mar (i la Torre Collcerola al fons), Ciutat Vella, i el concert que es veu al final està enregistrat al Poble Espanyol aquest mateix estiu.

The Weight of my Mistakes

El Duet: You get Me, amb la Concha Buika, cantant mallorquina amb ascendents nigerians i criada amb gitanos. Més que un duet, diguem-ne que la Buika hi fa unes background veus notables

La Perla: The Weight of my Mistakes, amb un començament asombrós que ens recorda a aquell meravellós Kiss from a Rose, i amb una melodia enganxosa brutal. Hauria d’haver estat el primer single

La Frase: Silence... how can it be any louder when you’re gone (Silence)

L’Anècdota: Segons el blog Walk Out to Music, Seal toca el baix i la guitarra en diversos temes del disc, i tot i sent ell esquerrà, no es nota pas el canvi d’ordre en els acords.

La Pregunta: Per qué hi ha ara aquesta moda de incloure un bonus track diferent a cada país, amb una artista diferent cada vegada per una mateixa cançó (Mina a Itàlia, Buika a Espanya)?

El Rànking: Sis Alderaaners

Propera Entrega: Dream of You, de la Sharon Corr

Hands all Over

El tercer àlbum d’estudi dels californians Maroon 5, Hands all Over, es va començar a gestar durant la gira que el grup va fer per a promocionar el seu anterior disc, It won’t be soon before Long. L’afamat productor musical Robert John “Mutt” Lang (Bryan Adams), va saber que la banda estava escrivint noves cançons per un nou àlbum, i es va oferir per a produir-lo. Segons les seves pròpies paraules, el disc es pot definir com un hibrid de rock, pop, funk i R&B.

Per una altra banda, l’Adam Levine, líder, principal compositor i solista indiscutible de la banda, ha declarat que el seu primer disc (Songs about Jane) va ser un reflex de la seva devoció per l’Stevie Wonder, mentre que el segon (el ja mencionat It won’t be soon before Long) era un compendi de cançons inspirades amb Prince i amb els Police. D’aquest tercer disc, no hi havia ningú en la ment del cantant, només fabulosa música pop.


Up: Una grata col•lecció de temes pop i funky, un disc molt millor que el segon de la banda: més fresc, més autèntic

Down: Tots els temes s'hi semblen molt.

El Títol: Es el títol d’una de les cançons menys aconseguides del disc. Al menys, ja sabem de què va la portada!

La Portada: Es una imatge presa per la fotògrafa de 19 anys Rosie Hardy, que va fer també de model. Es va fer la foto ella mateixa, en menys d’una hora, en el seu propi dormitori.

Els Singles:

Misery

Es va llençar dos mesos abans que l’àlbum, i està escrita per tres dels components del grup. La lletra versa sobre la difícil situació d’un home quan una relació falla. Ens recorda molt a aquell This Love del primer disc. El vídeo està més enfocat a la violència que al sexe, veient a la noia (la model russa Anne Vyalitsyna, nòvia del Levine) que vol matar al seu amant (el propi Levine). Va arribar al #17 del Billboard Hot 100.

Give a Little More

El segon single de l’àlbum es va publicar el 17 d’Agost i està escrit pels mateixos tres components del grup que van escriure el primer single. De moment, s’ha col•locat al #86 del Billboard Hot 100. El vídeo que l’acompanya, dirigit pel Paul Hunter, mostra les imatges del Levin cantant mesclades amb les del grup sencer tocant en una festa en una casa antiga, mentre tothom balla.

El Duet: Out of Goodbyes, la cançó que tanca el disc, amb el grup de country americà Lady Antebellum, Una cançó lenta, quasi una balada. No té més

Els Bonus Tracks: La versió en directe del clàssic Crazy Little thing called Love, dels Queen

La Edició Especial: Hi ha una DeLuxe Edition amb dos temes inèdits (Last Chance i No Curtain Call), dos cançons del disc acústiques i el If I ain’t got you en directe. La Edició de ITunes inclou a més a més The Air that I Breathe

La Perla: Stuter, un fantàstic exercici de funky i de pop ben fet

La Frase: Now the bitter chill of winter still moves through me like a plague / only to wake up in an empty bed on a perfect Summer’s Day (I can’t Lie)

L’Anècdota: L’Adam Levine ha declarat que la banda farà un disc més abans de separar-se definitivament. Diu que no es veu fent el mateix als 40 i als 50, com els Rolling Stones.

La Pregunta: Per què els Maroon 5 (un grup de la mateixa fornada que els Keane o els Coldpaly) no tenen la transcendència i la magnitud d’aquells?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Commitment, del Seal

Going Back

El vuitè àlbum d’estudi del Phil Collins ha trigat en sortir també vuit anys. Desprès de que els metges li diagnostiquessin una malaltia a la oïda (amb la qual cosa no podia compondre) i una lesió a la esquena (no podria tocar la bateria mai més), semblava que la carrera de l’ex-bateria i ex-solista de Genesis s’havia acabat. Però no. En Collins encara tenia coses per a dir, i aquest Going Back (tota una declaració de principis) n’és la prova.

L’àlbum conté nombrosos covers de clàssics de R&B i Soul de la Motown, versionant a gent tant dispar i genial com l’Smokey Robinson, l’Stevie Wonder, els Temptations o el Marvin Gaye, entre d’altres. No es la primera vegada, però, que en Collins flirteja amb el soul: ja a l’any 1982 va arribar al més alt de les llistes d’èxits del món sencer amb aquell You can’t hurry Love, que va ser la seva carta de presentació de la seva carrera com a solista en solitari.

El disc podria ser extraordinari, si no fos per que es dispers. La Edició Especial conté vint-i-nou cançons, que, escoltades per separat, son sublims, amb arranjaments perfectes i un so gairebé com els originals. Però, al escoltar el disc sencer, totes les cançons semblen igual, i les balades (sempre tant encertades amb la veu d’en Collins) no arriba a fer-se les seves, i quasi com que cansen. Tant que havíem criticat el Rod Stewart contínuament alletant la vaca amb la seva colecció d’estàndards, i ara resulta que ho feia bé!


Up: Les cançons son fantàstiques, i en Collins les canta força bé. Un retorn (encara que no triomfal) d’un artista extraordinari

Down: Masses temes que sonen massa igual. Amb la meitat n’hagués hagut prou. A vegades, menys es més

El Títol: Going Back. El títol ho diu tot. No cal dir res més

La Portada: Maquíssima. Una imatge d’un Phil Collins jovenet tocant la seva passió: la bateria. Molt encertat.

El Single: (Love is like a) Heatwave. Un clàssic del soul del grup Martha and The Vandellas. Molt bon encert fer d’aquest tema el primer single. Ens recorda molt al You can’t hurry Love, amb un Phil Collins en plena forma.

Els Bonus Tracks: La Edició Standard té divuit temes. La Especial, en té onze més.

La Edició Especial: Al DVD que acompanya aquesta Edició estan els vint-i-nou temes en format Mp3, que es poden descarregar a l’ordinador. A més a més, n’hi ha quatre cançons més, que fan un total de 33.

La Perla: Never dreamed you’d leave in Summer, una preciosa balada marca de la casa. Aquesta cançó la va cantar l’Stevie Wonder en el funeral del malograt Michael Jackson.

La Frase: Now there are no games to only pass the time / No more electric trains, no more trees to climb / But thinking young and growing older is no sin /And I can play the game of life to win (Going Back)

L’Anècdota: Collins va comentar que amb el Going back no volia fer un disc nou, si no que el que volia era fer-lo vell; va fer que les cançons sonessin exactament com sonaven els originals, però amb la seva veu.

La Pregunta: Per què va escollir Collins, segons les seves paraules, les cançons més fosques, menys conegudes, del extens i magnífic catàleg de la Motown?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: Hands all Over, dels Maroon 5

Sonrisa

El cinquè àlbum de la Ana Torroja (el sisè si comptem el recopil.latori Esencial, i no comptem les versions en altres idiomes), Sonrisa, es un dels discos més esperats de l’any.

Desprès de set anys sense cap disc amb material inèdit (des de l’any 2003, Frágil) l’Ana tenia previst llançar un disc nou a l’any 2009, però, malauradament, un accident d’automòbil (on un amic seu va morir, i el seu marit i la seva amiga Esther Arroyo van resultar ferits), amb demanda judicial inclosa, va fer que aquest disc no sortís mai a la llum. Desprès de l’ensurt, i la circumstància de la seva maternitat, la ex-cantant de Mecano, segons les seves pròpies paraules, veu la vida d’una altra manera, es molt més optimista, i mira el futur amb més esperança i il•lusió. I això mes nota, i molt, al disc.

L’Ana s’ha rodejat de grans noms de la música per la composició i producció d’aquest nou treball: el afamat productor Andrés Levin, que ja havia treballat amb ella a Paisajes de un Sueño al 1999 i a Me cuesta tanto olvidarte, el seu particular homenatge a les cançons del grup que la van veure néixer musicalment al 2005, el seu gran amic i confident Miguel Bosé (fins i tot canta una cançó amb ella), l’Aleks Syntek, la Mai Meneses de Nena Daconte, el David DeMaria, o el Carlos Goñi de Revólver entre d’altres.

Sonrisa es una bocanada d’aire fresc desprès de la pertinaç sequera musical d’aquest estiu. Ana ja ha deixat enrera (ja fa temps) l’estigma de Mecano, i superats uns quants anys bastant difícils per ella, ha tornat, i amb molta força, i sembla que ho ha fet per a quedar-s’hi.

L’Ana ens ha regalat un petit ramillet de cançons (només deu) molt fresques, dinàmiques i positives, on es nota clarament el seu immillorable estat d’ànim i les seves ganes de viure. Amb aquest disc, s’afiança més i més en el panorama musical espanyol, i molt a poc a poc, ens fa que l’apreciem molt més per la gran artista que es ara, que per la carismàtica, però secundària, gran veu que era amb els Mecano.


Up: Un dels discos més esperats de l’any, i que, per sort, ha complert totes les expectatives. Una veritable sorpresa.

Down: Només té deu cançons. Molt poques, la veritat. Encara que, com diu un bon amic meu, millor deu de bones que quinze de mediocres.

El Títol: Sonrisa. Ho diu tot: optimisme, vitalitat, alegria...

La Portada: Divertida. Una imatge de la cara de l’Ana amb unes ulleres de sol de colors, tretes del vídeo clip del primer single.

El Single: Sonrisa. Gravat al país africà de Mali, on l’Ana ha estat treballant per l’ONG Voces. Es una cançó molt potent, molt fresca i divertida. Destaca entre tot l’àlbum per la seva vitalitat. Una excel•lent carta de presentació pel disc.

El Duet: De mi Lado, amb el Miguel Bosé. Una cançó molt “bosera” per a tancar el disc.

Els Bonus Tracks: Tengo un Corazón, només disponible en iTunes (amb el permís de Sant Emule, es clar!)

Les Col•laboracions: Andrés Levin, Miguel Bosé, Aleks Syntek, Mai Meneses (Nena Daconte), David DeMaría, Carlos Goñi (Revólver), Leonel García (Sin Bandera) i el duo francés Les Nubians.

La Edició Especial: Hi haurà una Edició Especial amb un llibret adjunt amb profusió de fotografies de l’Ana a l’Àfrica, col•laborant amb l’ONG Voces.

La Perla: Tiempo, una cançó escrita per la pròpia Ana. Una cançó adulta, molt ben estructurada, que reflexa la seva radiant maduresa musical.

La Frase: Tu vida es un regalo que se abre por tu piel / nos ilumina el alma cuando ves lo que es

L’Anècdota: En les primeres notes de la cançó Soy hi surt la veu de la Jara, la filla de l’Ana.

La Pregunta: Escoltarem algun dia les cançons que l’Ana havia preparat abans de l’accident, per un disc que no veurà mai la llum?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Going Back, del Phil Collins

Happiness

Happiness es l’àlbum de debut del duo de pop sintetitzat Hurts, precedit pels singles Better than Love al Maig i Wonderful Life a l’Agost. Aquest disc ha tingut una de les promocions mès extraordinàries dels últims temps, anticipant dos singles a la sortida de l’àlbum, penjant els vídeos d’aquests temes al omnipresent YouTube, entrevistes a ràdios i televisió, actuacions musicals a petits clubs londinencs, i un aura de misteri al voltant de la figura dels dos membres del grup, totalment premeditada, que ha fet que aquest llançament, coincidint desprès de la baixada de l’estiu, sigui un dels més esperats de l’any.

La crítica anglesa s’ha cebat bastant amb aquest disc de debut, amb comentaris com que els Hurts han estat més pendents de construir-se una història, que en la seva música pròpiament dita, que no han après res de totes les ensopegades dels anys vuitanta, d’amagar qualsevol bri de talent rera una muntanya de sintetitzadors, o be descrivint l’àlbum com un pop urbà però banal.

Amb un primer single explosiu, Better than Love, els Hurts, mostrant-nos una mena d’imatge andrògina, a mig camí entre els Tear for Fears i el David Bowie de la seva etapa més histriònica, i una música hereva directa dels Pet Shop Boys (veritables puntals de la música electrònica dels vuitanta) i, si, un altre cop, dels Tear for Fears, ens van oferir una altra joia en forma de segon single, Wonderful Life. Tot presagiava el millor, i, per sort, ha estat així.

Els disc ens porta a través d’una sèrie de cançons ben executades (Evelyn, Illuminated) i amb una producció molt acurada (Sunday, Blood, Tears & Gold), molt pop electrònic elegant (Stay, una balada molt vuitantes) i acabant amb dues peces monumentals que son Unspoken, amb aquest final instrumental demolidor, i Water, aquest mig temps preciós que per si sol, juntament amb els dos primers singles, ja justifica la compra de l’àlbum.


Up: La anticipació amb la que ens han venut el producte.

Down: La sensació que serà un grup d’un sol disc

El Títol: El disc destil•la melangia pels quatre costats, xocant amb la rotunditat del títol de l’àlbum

La Portada: Molt vuitantes. Un look molt Tears for Fears. Una declaració de principis en tota regla.

Els Singles:

Better than Love, llançat al mercat el 23 de Maig (quatre mesos abans del disc), començant així la hurts-mania a tots els locals musicals de Londres.

I Wonderful Life, posat a la venda el 22 d’Agost, on podem veure clares influències dels ja esmentats Pet Shop Boys, i fins i tot dels Spandau Ballet o dels China Crisis. Ja es un clàssic.

Stay, pot ser la cançó més representativa del disc i futura icona:

El Duet: Devotion, amb la Kylie Minogue. No és la millor cançó del disc. Aquesta col•laboració ens recorda molt a la que va fer la mateixa Kylie amb aquell Kids del Robbie Williams. Desangelada, i totalment desaprofitada.

La Hidden Song: Desprès del Water (la cancó que tanca el disc), hi apareix Verona. Comença als 4:45 minuts, més d’un minut desprès del final de Water.

La Edició Especial: I ha una Edició Nokia Music Store amb el Water (sense la hidden song) i la encara inèdita Happiness.

La Perla: Unspoken. Una peça capital del disc, amb una final demolidor, etern, que deixa en un molt segon terme la veu del solista, que repeteix una i una altra vegada.

La Frase: Every second is a Lifetime / and every minute more brings you closer to God / and you see nothing but the Red Lights / you let your body burn like never before.

L’Anècdota: Per a promocionar el disc, els Hurts van penjar a internet una cançó que no està inclosa en l’àlbum: la que dona nom al disc.

La Pregunta: Per què es tant difícil veure sortir grups com aquest, frescos, sincers, arriscats, autèntics avui en dia?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Sonrisa, de l'Ana Torroja

Flamingo

Debut del cantant solista i compositor del grup de rock americà The Killers, Brandon Flowers. Al Desembre de l’any passat hi circulaven molts rumors sobre l’inici de la carrera en solitari d’en Flowers, així com d’una separació de la banda. Tots aquests rumors els van negar repetidament tant els membres del grup, com el mateix cantant. Desprès de sis anys de llançaments de discs, entrevistes, promocions i unes quantes gires arreu del món, els The Killers van decidir prendre’s un temps sabàtic. Flowers va decidir llavors començar a volar tot sol.

Produït pels afamats productors Daniel Lanois (U2), Stuart Price (Madonna) i Brendan O’Brien, en Flowers ens ofereix amb aquest Flamingo una colecció de cançons que per a res fan oblidar els seus treballs amb els The Killers. Abans al contrari, si s’escolta el disc sense saber que es tracta d’un disc en solitari del propi cantant, qualsevol podria pensar que no es si no un altra disc de la banda al complert. Es el que tè que un solista, i a l’hora principal compositor, faci discs tot sol: no deixa de recordar al grup del que hi formava part.

Resumint, el seu principal al•licient (el que sigui un àlbum només del Flowers) es també el seu principal defecte, ja que no ho sembla per res. Tot i això, es un bon disc, amb molt bona i cuidada producció.


Up: La curiositat de com pot sonar en solitari un dels principals compositors dels últims temps.

Down: S’hi sembla massa al grup que l’ha vist néixer musicalment: on comença Brandon Flowers i on acaben els The Killers?

El Títol: Es refereix al Casino i a un dels carrers més famosos del mateix nom que hi ha a Las Vegas, ciutat de naixement del cantant i on hi va passar la seva joventut i adolescència.

La Portada: El cantant de peu en el que sembla es una habitació d’un hotel. No hi ha massa més. Hi ha una portada alternativa, la de la Edició Especial, on es veu en Brandon segut en el llit de la mateixa habitació. Sincerament, no s’hi ha matat gaire.



Els Singles:

Crossfire, un mig temps marca de la casa, amb un estribillo potent. Funciona. N’hi ha però un altra single, aquest promocional: Swallow it. El següent single sembla que serà Only the Young.

El Vídeo: Dirigit pel Nash Edgerton, i enregistrat amb el novedos mètode VEVO, sembla un petit tribut a les últimes pel.lícules de James Bond, amb un Brandon Flowers presoner de guerra, maniatat i torturat, i amb una Charlize Theron com a heroïna de la funció. Una noia brandon.

Only the Young: el vìdeo sembla una mescla de les pel.licules de la Esther Williams, del Cirque du Soleil i de Encuentros en la Tercera Fase



El Duet: Hard Enough, amb la Jenny Lewis. El consideren com a duet, però la realitat es que la noia només hi participa en l’estribillo. Ens recorda molt a Human.

La Edició Especial: Hi ha una Edició DeLuxe amb quatre temes més. I quatre o cinc euros més, també.

La Perla: Right behind You, un mig temps on podem gaudir de valent amb la característica i carismàtica veu d’en Brandon.

La Frase: Sunsets and Neon Lights / Call Girls and Neon Lights / Black Jack and Lady Luck / Cocaine and Lady Luck / You call upon her on holy knees tonight

L’Anècdota: A la Pàgina Oficial dels The Killers, hi va haver un compte enrere tres dies abans del llançament del disc.

La Pregunta: En Flowers ha comentat més d’una vegada que, encara que ha estat divertit fer un àlbum tot sol, ha estat també una experiència molt solitària, i que va trobar a faltar molts cops als seus companys assassins. Llavors... per què va decidir fer un àlbum en solitari?

El Rànking: Sis Alderaaners

Propera Entrega: Happiness, dels Hurts

Euphoria

Novè àlbum d’estudi de l’Enrique Iglesias, i el primer bilingüe, en anglès i castellà. L’Enrique tenia en ment, i gairebé preparades, la majoria de les cançons del disc, però no volia fer ni dos discs per separat, ni un doble àlbum; finalment es va decantar per ajuntar totes les cançons en un mateix treball, emulant així altres artistes que ja ho havien fet en el passat, com ara la Gloria Estefan, o la Shakira.

Es donen tres notorietats en el disc que ens ocupa. La primera, ja esmentada, que sigui el seu primer àlbum bilingüe. La segona es la quantitat de gent que hi ha col•laborat tant en la composició com en la interpretació de les cançons. Així, a I like It (el primer single), hi trobem al rapper nord-americà Pitbull, així com un petit sampler de la cançó All Night Long del Lionel Richie. A One Day at a Time hi participa, tant vocalment com a la composició, l’Akon. A Heartbeat, un duet, hi trobem a la Nicole Scherzinger, la vocalista de les Pussycat Dolls. Però n’hi ha més, a Dirty Dancer, un altra duet, hi canta també l’Usher (el que havia de ser l’hereu del Michael Jackson –sic-), i a No me digas que no, hi son els Wisin & Yandel, el duo porto-riqueny de reggaeton. Finalment, a Cuando me Enamoro, el tercer duet, hi canta el Juan Luis Guerra. Deu n’hi do!

La tercera notorietat del disc son els singles que s’han llençat, o més aviat, com s’han llençat. Ja que primer va sortir el Cuando me Enamoro arreu del món, però no als Estats Units. Allà va sortir el I like It. Ara, a Sudamèrica surt el No me digas que no, als Estats Units el Dirty Dancer, i al Regne Unit el Heartbeat. Inaudit.

Continuació d’aquell Insomniac, més inclinat cap als dance clubs, aquest Euphoria torna a oferir-nos temes ballables marca de la casa (I like It, Dirty Dancer, One Day at a Time), però també les boniques balades a les que ens té acostumats (Heartbeat, Why not Me, Coming Home) i, es clar, els ritmes més llatins a les cançons en castellà. Un disc recomanable, però no imprescindible.


Up: Colecció de cançons dance i suaus balades, amb col•laboracions de luxe. No decep.

Down: La mescla d’anglès i castellà xirria d’allò més. Hagués valgut la pena dos discs independents.

La Portada: Clàssica amb el rostre del cantant. Funcional.

El Single: Quin d’ells? N’hi ha cinc per a escollir!

La Perla: Why not Me. Una cançó a mig temps molt aconseguida.

La Frase: Had to suck up the tears from my night strolls / To stop from crying out loud baby

L’Anècdota: A l’any 2003, el Lionel Richie va comptar amb la participació de l’Enrique a la cançó To Love a Woman, dins del seu disc Goodbye. Sembla que ara el Lionel li ha tornat el favor en forma de sampler a I like It.

La Pregunta: Amb tantes luxoses col•laboracions, hispanes i anglosaxones, que hi ha en aquest disc, per què l’Enrique no hi ha comptat amb un dels cantants espanyols més universals que hi ha, el seu pare?

El Rànking: Sis Alderaaners