divendres, 29 d’octubre del 2010

Swanlights



El que això subscriu té que confessar que va quedar enormement captivat i emocionat per la estranya, hipnòtica i melosa veu del líder d’aquesta banda de pop (molt) alternatiu anglesa Antony and The Johnsons, l’enigmàtic Antony Hegarty, en el seu darrer disc, el genial i ampul•lós The Crying Light. Es per això que, mogut per la curiositat per veure si aquest següent treball podia igualar o millorar-lo, vaig decidir comprar-lo sense haver-lo escoltat abans.

Swanlights es el quart disc del grup, precedit per l’EP Thank you for your Love, designant aquest tema com a primer single del disc, i a l’àlbum l’acompanya un art book the 144 pàgines que inclou pintures, collages, fotografies i poemes del propi Hagerty.

Es molt difícil definir Swanlights. Té moments gloriosos, com el ja anomenat Thank you for your Love (la única petita aproximació al pop que l’Antony es digna a oferir-nos), o Ghosts, amb una melodia de teclats que ens recorda al The Piano del Nyman; moments torbadors, com la cançó que obre el disc, Everything is New, que només es un mateix acord de piano repetit, i la veu del Hegarty cantant el títol del tema una i una altra vegada, de diferents formes i cadències, creant una mena d’hipnòtic mantra captivador; hi segueix el The Great White Ocean, de fet, una altra volta de rosca al mateix tema. A I’m in Love hi entren noves incorporacions musicals instrumentals, com ara els vents, les cordes i els baixos, a més a més del piano.

En fi, un disc clarament inclassificable, en les antípodes del pop que acostumem a mostrar en aquest blog. Un disc a vegades fosc i torbador, a vegades brillant i encisador. Fins i tot avorrit si s’escolta de cap a peus. Un disc alternatiu.


Up: Un disc a conèixer. Una experiència quasi... religiosa.

Down: La cançó que dona nom al disc, Swanlights, definitivament lenta, avorrida i sense feeling

El Títol: Swanlights és, segons el propi Hagerty, "el reflex de la llum del sol sobre l’aigua del riu"

La Portada: Una collage creació del Hagerty

El Single:



Thank you for your Love, que va sortir mesos enrere amb una edició EP amb dos temes més inèdits, i una versió del Pressing On del Bob Dylan, i un altre de l’Imagine de Lennon. Al vídeo hi podem veure unes imatges d'un Antony Heagrty molt jove, a la seva arribada a la ciutat de Nova York



La Cançó: The Spirit was Gone, una delícia gairebé minimalista, chill-out, amb un sol piano i un violí acompanyant la veu del Hagerty

El Duet: Fletta, un duet amb la islandesa (i també estranya) cantant Björk, amb un tema que trenca amb tots els demés temes del disc, i les veus dels quals només estan acompanyades pel piano del Hagerty

La Perla: Salt Silver Oxygen, un toc clàssic dins de tota aquesta parafernàlia alternativa

La Frase: Thank you for your Love / when all is falling in the seizure of pain

La Pregunta: Per què es tant rar el Hagerty?

El Rànking: Quatre Alderaaners

Propera Entrega: Confessions, de la Liza Minelli

dijous, 21 d’octubre del 2010

History of Modern



L’onzè àlbum de la banda de tecno-pop (quants anys feia que no sentia aquest mot!) anglès Orchestral Manoeuvres in the Dark, OMD pels amics, History of Modern, surt catorze anys desprès del seu últim disc, Universal. La majoria de les cançons del disc han estat escrites per l’Andy McCluskey, molt abans que els dos membres de la banda es reconciliessin i decidissin fer un nou treball, però altres temes han tingut altres vicissituds.

La cançó Sister Marie Says (el segon single), per exemple, va tenir una demo de descàrrega digital al 25 de Novembre de 2009. Parts d’aquest tema van ser originalment escrites al 1981, i una versió de la cançó tenia que estar en el disc de 1996, però no la van incloure per que sonava massa com els primers discs d’OMD i no consonava amb el to més modern d’Universal.

New Holy Ground tenia que aparèixer en un EP que havia de publicar-se al 2008, que mai va veure la llum del sol. The Future, The Past and Forever After comença igual que el Wheels of Steel, un tema que tenia que estar inclòs a un altre disc de la banda, Sugar Tax, però que al final no hi va ser. Green i History of Modern (Part 2), així com la ja esmentada New Holy ground, estàn co-escrites pel Paul Humphreys.

Una característica especial d’aquest disc es la quantitat de samples que hi apareixen: Pulse, de Brother and Sister, surt a la cançó del mateix nom; Bondage of Fate sampleja Organ Song de la Hannah Peel; i The Right Side conté un sample de Looking Down on London dels Komputer.

Una altra particularitat es que un dels antics components de Listening Pool, el grup que va fundar en Paul al 1989 al separar-se OMD, hi participen en el tema Sometimes.

History of Modern ha assolit, de moment, el #5 a les llistes alemanyes, #28 al Regne Unit, #36 a Àustria, #63 a Suïssa i #97 a Holanda


Up: El retorn d’una gran banda, hereus directes dels Kraftwerk, d’aquell tecno-pop que tants bons moments ens van fer passar als anys vuitanta. Un retrobament màgic i sincer

Down: Flaqueja una mica cap al final del disc, especialment amb els temes Pulse, Bondage of Fate i al tema final

El Títol: Se li va ocórrer a l’Andy desprès de portar a la seva filla a una exposició d’art anomenada Història del Modernisme

La Portada: Un abstracte disseny fet pel Peter Saville especialment pels OMD. M’agrada molt el nou logo de la banda

El Track Listing:

New Babies: New Toys
If you want It
History of Modern (Part I)
History of Modern (Part II)
Sometimes
RFWK
New Holy Ground
The Future, The Past and Forever After
Sister Marie Says
Pulse
Green
Bondage of Fate
The Right Side

Els Singles:

If you want it



OMD and Tracey Carmen
6 de Setembre de 2010

El trenta cinquè single dels OMD segueix, catorze anys desprès, a aquell Universal de 1986. Conté la B-Side inèdita Alone al CD Single, i Idea 1 al single de vinil. Top 50 a Alemanya



Sister Marie Says

OMD and Tracey Carmen
19 de Novembre de 2010

Pot ser la millor cançó del disc, amb un començament molt a là Pet Shop Boys.


La Cançó: El tema que dona nom al disc, History of Modern, tant a la part 1 com a la 2, es una raó més que important per adonar-nos com els em trobat a faltar

La Edició Especial: Un Box Set del disc inclourà un doble LP de vinil, un DVD i un CD amb demos

Els Bonus Tracks: Save Me, una mescla del Messages del grup i el tema del mateix nom de l’Aretha Franklin tenia que estar inclosa en el disc, però al final sortirà com a Bonus Track en la Edició Americana.

La Perla: The Future, The Past and Forever After sembla ben be una cançó dels New Order

L’Anècdota: RFWK son les inicials dels antics components del grup Kraftwerk (Ralf, Florian, Wolfgang i Karl) del que els OMD en son grans fans

La Pregunta: Catorze anys desprès, History of Modern sona com Universal. Això es bo o dolent?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: Swanlights, dels Antony and The Johnsons

dimecres, 6 d’octubre del 2010

20Ten



20Ten es l’àlbum que fa trenta-tres en la carrera de l’inefable Geni de Minneàpolis, l’home que té per nom un symbol, o l’artista conegut abans com Prince, o, senzillament, el Prince. El disc, com es habitual en ell, està produced, arranged, composed and performed by Prince en els seus estudis-ciutat de Paisley Park, a la seva ciutat natal, Minneàpolis. Es tracta, com també es habitual en ell, d’una col•lecció musical d’elements de funk, pop, rock i música soul.

El disc es va llençar al 10 de Juliol d’aquest mateix any, mitjançant el NPG Label, però com també es molt habitual en ell (i ja en portem tres habitualitats), la seva distribució no ha estat ni molt menys la ordinària, ja que aquest àlbum no es pot trobar en les tendes, encara que tampoc per internet (al menys, no de forma oficial i legal). 20Ten es va incloure en el suplement dominical de varis diaris del Regne Unit (Daily Mirror, Daily Record), Bèlgica (Het Nieuwsblad, De Gentenaart), França (Courrier International) i Alemanya (Rolling Stone Magazine), a l’increíble preu de 65 centaus de lliura (!!!) al Regne Unit. La raó que dona l’artista per a distribuir el disc d’aquesta manera tant poc ortodoxa es que així evitava les llistes d’èxits, la pirateria i l’estrès (sic). No cal dir que les vendes dels diaris d’aquell dia es van incrementar d’una forma absolutament sorprenent: el Daily Mirror va augmentar la seva tirada en 334.000 còpies, i el Daily Record ho va fer en 45.000.

20Ten es, segons les paraules del propi Prince, un diari personal de l’any 2010, un any a tenir en compte (segons ell). Son nou cançons marca de fàbrica de l’artista (més una hidden song), amb el seu segell més genuí. Molt de funky (Sticky like Glue, Compassion Everybody loves Me), ensucrades balades (Future Soul Song, Sea of Everything), soul (Walk in Sand ) i rock (Act of God). Un disc molt Prince, potser el millor que ha fet aquests últims anys (molt millor que els decebedors 3121 i Planet Earth, però a la par amb el magnífic LotusFlow4r) que no decebrà als seus seguidors incondicionals, entre els quals m’hi incloc, si es que poden aconseguir-lo!


Up: Prince cent per cent. No esperàvem menys d’ell (o si).

Down: Fatal aquest sistema de distribució! Nosaltres, pobres desgraciats que vivim a l’extrarradi dels centres de l’univers musical –el Regne Unit i els Estats Units- no ens queda més remei que el pataleo a l’hora d’aconseguir material d’aquest personatge

El Títol: 20Ten, segons ell, un diari personal d’aquest mateix any: el 2010

La Portada: Una caricatura del propi Prince, bastant desangelada. Prince sempre acostuma a oferir-nos portades bastant aconseguides. No es aquest el cas

Els Singles: Evidentment, no s’han comercialitzat

La Cançó: Sticky like Glue, un exercici funky que ens porta als primers treballs del Prince. Demolidora

La Hidden Song: Entre la cançó numero 9 i la hidden song d’aquest disc, Laydown, hi van 76 temes (!!!!), de fet, son espais buits que, sincerament, no sé de quina utilitat son. No ens haguèssim perdut res si no hi fos

La Perla: Sea of Everything, una balada inconfusible del Prince. Una petita joia que emociona. Una meravella.

La Frase: If you’re the King of Hate / or if you’re the Queen of Misery / tonight I love everybody / and eveybody loves me (Everybody loves Me)

L’Anècdota: Abans de llençar aquest àlbum, el Prince va penjar a internet la cançó Cause and Effect, que, presumiblement, havia de formar part del nou disc. Al final no va ser així, però a les lyrics de la cançó hi trobem alguns dels títols de 20Ten: Compassion, Beginning Endlessly i Future Soul Song

La Pregunta: Per què es tant rar el Prince?

El Rànking: Set Alderaanings

dijous, 30 de setembre del 2010

Dream of You



Sharon Elga Corr, coneguda simplement per la Sharon Corr, component amb el seu germà i les seves dues germanes de la banda irlandesa The Corrs, violinista, pianista i guitarrista, compositora de diversos èxits del grup, com ara So Young, Radio, Long Night o Goodbye, va confirmar el llançament del seu primer àlbum en solitari, Dream of You, al programa de la televisió anglesa This Morning el quinze de Juliol de l’any pasat.

Dream of You contè dotze cançons, set de les quals estàn escrites per ella, així com la part instrumental de violí en totes les cançons. En el disc l’acompanyen vells amics del grup que la va veure nèixer musicalment, com ara l’Anthony Drennan a la guitarra, el Keith Duffy al baix i el Jason Duffy a la bateria. Els arrangements orchestrals van a càrrec de la Fiachra Trench, col.laboradora en quatre dels àlbums dels Corrs.

Les altres composicions del disc son tres peces instrumentals (Our Wedding Day, Cooley’s Reel i Mná Na h’Éireann, amb la tònica que ens tenen acostumats amb el grup dels seus germans), i dues versions prou conegudes: l’Everybody’s got to learn Sometimes (el segon single), preciosa balada dels Korgis dels anys vuitanta, i la (desangelada) Small Town Boy, dels Bronsky Beat.

Es un disc molt correcte, pausat i melòs. No ens pot per menys que recordar-nos als treballs dels Corrs, ja que es la veu de la Sharon la que es sent a les background vocals dels discos dels seus germans, però pot ser una mica més madur, i sobretot més calmat. Tres anys enrere, la seva germana Andrea va treure tambè un primer disc en solitari, Ten Feet High, i ens preguntem si la carrera dels Corrs està acabada (que amb els fiascos dels seus últims àlbums no ens estranayria gens), o be que els seus components s’han pres uns quants anys sabàtics per empendre cadascun les seves aventures sols. Sigui com sigui, amb els Corrs o sense ells, sempre son benvinguts nous treballs amb les extraordinàries veus d’aquestes dames irlandeses.


Up: Un pas més en la discografia dels Corrs, encara que sigui amb un altre dels seus components en solitari. Un molt bon debut, encara que fàcil i simple, però molt correcte

Down: Smalltown Boy, la versió que la Sharon fa del tema dels Bronski Beat. Amb un començament notable, la cançó deriva en un no res repetitiu que ens fa pensar la necessitat d’aquesta versió

El Títol: Una declaració d’amor en tota regla: I dream of you / and I long for you / all I want is you / oh tell me what to do

La Portada: Típica foto de la nena maca estirada al llitet. La originalitat brilla per la seva absència.

Els Singles:

It’s not a Dream



Va ser llançat mès d’un any abans del llançament de l’àlbum, concretament al 28 d’Agost del 2009. La Sharon l’ha anat promocionant en diversos festivals de música, com ara el de Isle of Wight o el de Glastonbury. Segons la pàgina web de la cantant, només en unes hores aquesta cançó va entrar en el Top 100 de les baixades digitals de l’ITunes.



Everybody’s got to learn Sometimes



Versió molt encertada del clàssic dels vuitanta dels Korgis, que la Sharon la canta amb devoció i soltura. El vídeo està enregistrat a Andalusia.



La Cançó: Mná Na h’Éireann, una preciosa peça instrumental escrita per la Seán Ó Riada, que va fer famosa fa uns anys la Sarah Brightman amb el títol de So Many Things.

El Duet: Buenos Aires, amb el cantant patri Alex Ubago, tots dos cantant en anglès. Ja ve de lluny el costum dels Corrs de cantar amb solistes espanyols. Recordem aquells The Hardest Day i One Night amb l’Alejandro Sanz a l’Edició Especial del seu El Alma al Aire, o el Amarrado a tí amb l'Ubago.

Els Bonus Tracks: N’hi ha un a la Edició de l’ITunes: Jenny’s Chicken, tradicional i instrumental. No crec que en perdem gran cosa.

La Perla: Butterflies. Un teme preciós, amb una combinació ideal de la veu de la Sharon amb un subtil toc de piano.

La Frase: You said just to wait give it time / and one day you’ll look around / and see the Sun has come out from the cloud (Real World)

L’Anècdota: Per a la presentació del seu primer àlbum, diuen que va ser convocada a l’estudi pel presentador del programa de televisió This Morning Phillip Schofield mitjançant la omnipresent xarxa social Twitter

La Pregunta: Al disc hi ha la peça instrumental Our Wedding Day, però la Sharon va interpretar el dia del seu propi casament Along with the Girls, que pertany al primer disc dels Corrs. No seria mès lògic fer-ho a l’inrevès?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: 20Ten, del Prince

dimecres, 29 de setembre del 2010

Commitment



Commitment es el sisè àlbum del cantant britànic nigerià Seal, per això també s’el coneix com a Seal 6, seguint la tònica habitual en ell en anomenar els seus discos només pel seu nom. El disc està produït per l’afamat productor David Foster (Whitney Houston, Josh Groban, Cèline Dion), que ja va treballar amb ell en el seu disc anterior, Soul. Commitment va entrar directament al #11 en el Billboard 200 americà, assolint el lloc més alt de la seva carrera des del Seal IV al 2003.

Desprès del seu friltreig amb la mùsica que sempre havia volgut fer, el Soul (amb el disc amb el mateix nom i un altre en directe anomenat, simplement, Soul Live), sembla que en Seal hagi tornat a les seves arrels, que tant bon resultat li havien donat en cançons com la icònica Kiss from a Rose, deixant de banda experiments fallits com aquell System (el pitjor de la seva carrera). Balades monumentals (Silence, All for Love, You get Me), denses orquestracions (Best of Me, I know what you did) i prodigioses produccions (i aqui es nota la ma d’en Foster), tot condensat amb la veu (més rasposa que mai) del Seal (The Weight of my Mistakes, The Way I Lie) fan d’aquest Commitment un molt bon disc, una grata sorpresa inesperada.


Up: Poc ens esperàvem un nou treball del Seal, poc temps desprès del seu últim disc d’estudi. No deceb gens: bones melodies, grans balades, temes ballables, i la característica veu del Seal (rasposa i profunda) en plena forma

Down: Pot ser peca de ser poc innovador, però només per dir alguna cosa. El resultat es, si més no, brillant

El Títol: S’ens escapa encara la raó d’aquest Compromís com a títol pel seu sisè (i de moment últim àlbum). Pot ser un compromís personal per fer de nou un àlbum amb cançons originals (tres anys desprès de l’últim System)?

La Portada: Molt típica en els seus discos. Fotografía fosca, en blanc i negre, en primer pla de la seva cara, on podem encara comprovar que no té cap prejudici en mostrar la seva pell gratada plena de cicatrius, resultat d’un lupus que va patir quan era jove

Els Singles:

Secret, una cançó rodona, perfecta... però per obrir un ball en una cerimónia de casament. Diuen que està dedicada a la seva dona, la model Heidi Klum. Sincerament, no aporta gaire res






Part del vídeo està rodat a Barcelona. Efectívament es pot veure la esglèsia de Santa María del Mar (i la Torre Collcerola al fons), Ciutat Vella, i el concert que es veu al final està enregistrat al Poble Espanyol aquest mateix estiu.


The Weight of my Mistakes



El Duet: You get Me, amb la Concha Buika, cantant mallorquina amb ascendents nigerians i criada amb gitanos. Més que un duet, diguem-ne que la Buika hi fa unes background veus notables

La Perla: The Weight of my Mistakes, amb un començament asombrós que ens recorda a aquell meravellós Kiss from a Rose, i amb una melodia enganxosa brutal. Hauria d’haver estat el primer single

La Frase: Silence... how can it be any louder when you’re gone (Silence)

L’Anècdota: Segons el blog Walk Out to Music, Seal toca el baix i la guitarra en diversos temes del disc, i tot i sent ell esquerrà, no es nota pas el canvi d’ordre en els acords.

La Pregunta: Per qué hi ha ara aquesta moda de incloure un bonus track diferent a cada país, amb una artista diferent cada vegada per una mateixa cançó (Mina a Itàlia, Buika a Espanya)?

El Rànking: Sis Alderaaners

Propera Entrega: Dream of You, de la Sharon Corr

divendres, 24 de setembre del 2010

Hands all Over



El tercer àlbum d’estudi dels californians Maroon 5, Hands all Over, es va començar a gestar durant la gira que el grup va fer per a promocionar el seu anterior disc, It won’t be soon before Long. L’afamat productor musical Robert John “Mutt” Lang (Bryan Adams), va saber que la banda estava escrivint noves cançons per un nou àlbum, i es va oferir per a produir-lo. Segons les seves pròpies paraules, el disc es pot definir com un hibrid de rock, pop, funk i R&B.

Per una altra banda, l’Adam Levine, líder, principal compositor i solista indiscutible de la banda, ha declarat que el seu primer disc (Songs about Jane) va ser un reflex de la seva devoció per l’Stevie Wonder, mentre que el segon (el ja mencionat It won’t be soon before Long) era un compendi de cançons inspirades amb Prince i amb els Police. D’aquest tercer disc, no hi havia ningú en la ment del cantant, només fabulosa música pop.


Up: Una grata col•lecció de temes pop i funky, un disc molt millor que el segon de la banda: més fresc, més autèntic

Down: Tots els temes s'hi semblen molt.

El Títol: Es el títol d’una de les cançons menys aconseguides del disc. Al menys, ja sabem de què va la portada!

La Portada: Es una imatge presa per la fotògrafa de 19 anys Rosie Hardy, que va fer també de model. Es va fer la foto ella mateixa, en menys d’una hora, en el seu propi dormitori.

Els Singles:

Misery



Es va llençar dos mesos abans que l’àlbum, i està escrita per tres dels components del grup. La lletra versa sobre la difícil situació d’un home quan una relació falla. Ens recorda molt a aquell This Love del primer disc. El vídeo està més enfocat a la violència que al sexe, veient a la noia (la model russa Anne Vyalitsyna, nòvia del Levine) que vol matar al seu amant (el propi Levine). Va arribar al #17 del Billboard Hot 100.





Give a Little More



El segon single de l’àlbum es va publicar el 17 d’Agost i està escrit pels mateixos tres components del grup que van escriure el primer single. De moment, s’ha col•locat al #86 del Billboard Hot 100. El vídeo que l’acompanya, dirigit pel Paul Hunter, mostra les imatges del Levin cantant mesclades amb les del grup sencer tocant en una festa en una casa antiga, mentre tothom balla.



El Duet: Out of Goodbyes, la cançó que tanca el disc, amb el grup de country americà Lady Antebellum, Una cançó lenta, quasi una balada. No té més

Els Bonus Tracks: La versió en directe del clàssic Crazy Little thing called Love, dels Queen

La Edició Especial: Hi ha una DeLuxe Edition amb dos temes inèdits (Last Chance i No Curtain Call), dos cançons del disc acústiques i el If I ain’t got you en directe. La Edició de ITunes inclou a més a més The Air that I Breathe

La Perla: Stuter, un fantàstic exercici de funky i de pop ben fet

La Frase: Now the bitter chill of winter still moves through me like a plague / only to wake up in an empty bed on a perfect Summer’s Day (I can’t Lie)

L’Anècdota: L’Adam Levine ha declarat que la banda farà un disc més abans de separar-se definitivament. Diu que no es veu fent el mateix als 40 i als 50, com els Rolling Stones.

La Pregunta: Per què els Maroon 5 (un grup de la mateixa fornada que els Keane o els Coldpaly) no tenen la transcendència i la magnitud d’aquells?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Commitment, del Seal

dimarts, 21 de setembre del 2010

Going Back



El vuitè àlbum d’estudi del Phil Collins ha trigat en sortir també vuit anys. Desprès de que els metges li diagnostiquessin una malaltia a la oïda (amb la qual cosa no podia compondre) i una lesió a la esquena (no podria tocar la bateria mai més), semblava que la carrera de l’ex-bateria i ex-solista de Genesis s’havia acabat. Però no. En Collins encara tenia coses per a dir, i aquest Going Back (tota una declaració de principis) n’és la prova.

L’àlbum conté nombrosos covers de clàssics de R&B i Soul de la Motown, versionant a gent tant dispar i genial com l’Smokey Robinson, l’Stevie Wonder, els Temptations o el Marvin Gaye, entre d’altres. No es la primera vegada, però, que en Collins flirteja amb el soul: ja a l’any 1982 va arribar al més alt de les llistes d’èxits del món sencer amb aquell You can’t hurry Love, que va ser la seva carta de presentació de la seva carrera com a solista en solitari.

El disc podria ser extraordinari, si no fos per que es dispers. La Edició Especial conté vint-i-nou cançons, que, escoltades per separat, son sublims, amb arranjaments perfectes i un so gairebé com els originals. Però, al escoltar el disc sencer, totes les cançons semblen igual, i les balades (sempre tant encertades amb la veu d’en Collins) no arriba a fer-se les seves, i quasi com que cansen. Tant que havíem criticat el Rod Stewart contínuament alletant la vaca amb la seva colecció d’estàndards, i ara resulta que ho feia bé!


Up: Les cançons son fantàstiques, i en Collins les canta força bé. Un retorn (encara que no triomfal) d’un artista extraordinari

Down: Masses temes que sonen massa igual. Amb la meitat n’hagués hagut prou. A vegades, menys es més

El Títol: Going Back. El títol ho diu tot. No cal dir res més

La Portada: Maquíssima. Una imatge d’un Phil Collins jovenet tocant la seva passió: la bateria. Molt encertat.

El Single: (Love is like a) Heatwave. Un clàssic del soul del grup Martha and The Vandellas. Molt bon encert fer d’aquest tema el primer single. Ens recorda molt al You can’t hurry Love, amb un Phil Collins en plena forma.



Els Bonus Tracks: La Edició Standard té divuit temes. La Especial, en té onze més.

La Edició Especial: Al DVD que acompanya aquesta Edició estan els vint-i-nou temes en format Mp3, que es poden descarregar a l’ordinador. A més a més, n’hi ha quatre cançons més, que fan un total de 33.

La Perla: Never dreamed you’d leave in Summer, una preciosa balada marca de la casa. Aquesta cançó la va cantar l’Stevie Wonder en el funeral del malograt Michael Jackson.

La Frase: Now there are no games to only pass the time / No more electric trains, no more trees to climb / But thinking young and growing older is no sin /And I can play the game of life to win (Going Back)

L’Anècdota: Collins va comentar que amb el Going back no volia fer un disc nou, si no que el que volia era fer-lo vell; va fer que les cançons sonessin exactament com sonaven els originals, però amb la seva veu.

La Pregunta: Per què va escollir Collins, segons les seves paraules, les cançons més fosques, menys conegudes, del extens i magnífic catàleg de la Motown?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: Hands all Over, dels Maroon 5

dijous, 16 de setembre del 2010

Sonrisa



El cinquè àlbum de la Ana Torroja (el sisè si comptem el recopil.latori Esencial, i no comptem les versions en altres idiomes), Sonrisa, es un dels discos més esperats de l’any.

Desprès de set anys sense cap disc amb material inèdit (des de l’any 2003, Frágil) l’Ana tenia previst llançar un disc nou a l’any 2009, però, malauradament, un accident d’automòbil (on un amic seu va morir, i el seu marit i la seva amiga Esther Arroyo van resultar ferits), amb demanda judicial inclosa, va fer que aquest disc no sortís mai a la llum. Desprès de l’ensurt, i la circumstància de la seva maternitat, la ex-cantant de Mecano, segons les seves pròpies paraules, veu la vida d’una altra manera, es molt més optimista, i mira el futur amb més esperança i il•lusió. I això mes nota, i molt, al disc.

L’Ana s’ha rodejat de grans noms de la música per la composició i producció d’aquest nou treball: el afamat productor Andrés Levin, que ja havia treballat amb ella a Paisajes de un Sueño al 1999 i a Me cuesta tanto olvidarte, el seu particular homenatge a les cançons del grup que la van veure néixer musicalment al 2005, el seu gran amic i confident Miguel Bosé (fins i tot canta una cançó amb ella), l’Aleks Syntek, la Mai Meneses de Nena Daconte, el David DeMaria, o el Carlos Goñi de Revólver entre d’altres.

Sonrisa es una bocanada d’aire fresc desprès de la pertinaç sequera musical d’aquest estiu. Ana ja ha deixat enrera (ja fa temps) l’estigma de Mecano, i superats uns quants anys bastant difícils per ella, ha tornat, i amb molta força, i sembla que ho ha fet per a quedar-s’hi.

L’Ana ens ha regalat un petit ramillet de cançons (només deu) molt fresques, dinàmiques i positives, on es nota clarament el seu immillorable estat d’ànim i les seves ganes de viure. Amb aquest disc, s’afiança més i més en el panorama musical espanyol, i molt a poc a poc, ens fa que l’apreciem molt més per la gran artista que es ara, que per la carismàtica, però secundària, gran veu que era amb els Mecano.


Up: Un dels discos més esperats de l’any, i que, per sort, ha complert totes les expectatives. Una veritable sorpresa.

Down: Només té deu cançons. Molt poques, la veritat. Encara que, com diu un bon amic meu, millor deu de bones que quinze de mediocres.

El Títol: Sonrisa. Ho diu tot: optimisme, vitalitat, alegria...

La Portada: Divertida. Una imatge de la cara de l’Ana amb unes ulleres de sol de colors, tretes del vídeo clip del primer single.

El Single: Sonrisa. Gravat al país africà de Mali, on l’Ana ha estat treballant per l’ONG Voces. Es una cançó molt potent, molt fresca i divertida. Destaca entre tot l’àlbum per la seva vitalitat. Una excel•lent carta de presentació pel disc.






El Duet: De mi Lado, amb el Miguel Bosé. Una cançó molt “bosera” per a tancar el disc.

Els Bonus Tracks: Tengo un Corazón, només disponible en iTunes (amb el permís de Sant Emule, es clar!)

Les Col•laboracions: Andrés Levin, Miguel Bosé, Aleks Syntek, Mai Meneses (Nena Daconte), David DeMaría, Carlos Goñi (Revólver), Leonel García (Sin Bandera) i el duo francés Les Nubians.

La Edició Especial: Hi haurà una Edició Especial amb un llibret adjunt amb profusió de fotografies de l’Ana a l’Àfrica, col•laborant amb l’ONG Voces.

La Perla: Tiempo, una cançó escrita per la pròpia Ana. Una cançó adulta, molt ben estructurada, que reflexa la seva radiant maduresa musical.

La Frase: Tu vida es un regalo que se abre por tu piel / nos ilumina el alma cuando ves lo que es

L’Anècdota: En les primeres notes de la cançó Soy hi surt la veu de la Jara, la filla de l’Ana.

La Pregunta: Escoltarem algun dia les cançons que l’Ana havia preparat abans de l’accident, per un disc que no veurà mai la llum?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Going Back, del Phil Collins

dilluns, 13 de setembre del 2010

Happiness



Happiness es l’àlbum de debut del duo de pop sintetitzat Hurts, precedit pels singles Better than Love al Maig i Wonderful Life a l’Agost. Aquest disc ha tingut una de les promocions mès extraordinàries dels últims temps, anticipant dos singles a la sortida de l’àlbum, penjant els vídeos d’aquests temes al omnipresent YouTube, entrevistes a ràdios i televisió, actuacions musicals a petits clubs londinencs, i un aura de misteri al voltant de la figura dels dos membres del grup, totalment premeditada, que ha fet que aquest llançament, coincidint desprès de la baixada de l’estiu, sigui un dels més esperats de l’any.

La crítica anglesa s’ha cebat bastant amb aquest disc de debut, amb comentaris com que els Hurts han estat més pendents de construir-se una història, que en la seva música pròpiament dita, que no han après res de totes les ensopegades dels anys vuitanta, d’amagar qualsevol bri de talent rera una muntanya de sintetitzadors, o be descrivint l’àlbum com un pop urbà però banal.

Amb un primer single explosiu, Better than Love, els Hurts, mostrant-nos una mena d’imatge andrògina, a mig camí entre els Tear for Fears i el David Bowie de la seva etapa més histriònica, i una música hereva directa dels Pet Shop Boys (veritables puntals de la música electrònica dels vuitanta) i, si, un altre cop, dels Tear for Fears, ens van oferir una altra joia en forma de segon single, Wonderful Life. Tot presagiava el millor, i, per sort, ha estat així.

Els disc ens porta a través d’una sèrie de cançons ben executades (Evelyn, Illuminated) i amb una producció molt acurada (Sunday, Blood, Tears & Gold), molt pop electrònic elegant (Stay, una balada molt vuitantes) i acabant amb dues peces monumentals que son Unspoken, amb aquest final instrumental demolidor, i Water, aquest mig temps preciós que per si sol, juntament amb els dos primers singles, ja justifica la compra de l’àlbum.


Up: La anticipació amb la que ens han venut el producte.

Down: La sensació que serà un grup d’un sol disc

El Títol: El disc destil•la melangia pels quatre costats, xocant amb la rotunditat del títol de l’àlbum

La Portada: Molt vuitantes. Un look molt Tears for Fears. Una declaració de principis en tota regla.

Els Singles:

Better than Love, llançat al mercat el 23 de Maig (quatre mesos abans del disc), començant així la hurts-mania a tots els locals musicals de Londres.





I Wonderful Life, posat a la venda el 22 d’Agost, on podem veure clares influències dels ja esmentats Pet Shop Boys, i fins i tot dels Spandau Ballet o dels China Crisis. Ja es un clàssic.





Stay, pot ser la cançó més representativa del disc i futura icona:



El Duet: Devotion, amb la Kylie Minogue. No és la millor cançó del disc. Aquesta col•laboració ens recorda molt a la que va fer la mateixa Kylie amb aquell Kids del Robbie Williams. Desangelada, i totalment desaprofitada.

La Hidden Song: Desprès del Water (la cancó que tanca el disc), hi apareix Verona. Comença als 4:45 minuts, més d’un minut desprès del final de Water.

La Edició Especial: I ha una Edició Nokia Music Store amb el Water (sense la hidden song) i la encara inèdita Happiness.

La Perla: Unspoken. Una peça capital del disc, amb una final demolidor, etern, que deixa en un molt segon terme la veu del solista, que repeteix una i una altra vegada.

La Frase: Every second is a Lifetime / and every minute more brings you closer to God / and you see nothing but the Red Lights / you let your body burn like never before.

L’Anècdota: Per a promocionar el disc, els Hurts van penjar a internet una cançó que no està inclosa en l’àlbum: la que dona nom al disc.

La Pregunta: Per què es tant difícil veure sortir grups com aquest, frescos, sincers, arriscats, autèntics avui en dia?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Sonrisa, de l'Ana Torroja

divendres, 10 de setembre del 2010

Flamingo



Debut del cantant solista i compositor del grup de rock americà The Killers, Brandon Flowers. Al Desembre de l’any passat hi circulaven molts rumors sobre l’inici de la carrera en solitari d’en Flowers, així com d’una separació de la banda. Tots aquests rumors els van negar repetidament tant els membres del grup, com el mateix cantant. Desprès de sis anys de llançaments de discs, entrevistes, promocions i unes quantes gires arreu del món, els The Killers van decidir prendre’s un temps sabàtic. Flowers va decidir llavors començar a volar tot sol.

Produït pels afamats productors Daniel Lanois (U2), Stuart Price (Madonna) i Brendan O’Brien, en Flowers ens ofereix amb aquest Flamingo una colecció de cançons que per a res fan oblidar els seus treballs amb els The Killers. Abans al contrari, si s’escolta el disc sense saber que es tracta d’un disc en solitari del propi cantant, qualsevol podria pensar que no es si no un altra disc de la banda al complert. Es el que tè que un solista, i a l’hora principal compositor, faci discs tot sol: no deixa de recordar al grup del que hi formava part.

Resumint, el seu principal al•licient (el que sigui un àlbum només del Flowers) es també el seu principal defecte, ja que no ho sembla per res. Tot i això, es un bon disc, amb molt bona i cuidada producció.


Up: La curiositat de com pot sonar en solitari un dels principals compositors dels últims temps.

Down: S’hi sembla massa al grup que l’ha vist néixer musicalment: on comença Brandon Flowers i on acaben els The Killers?

El Títol: Es refereix al Casino i a un dels carrers més famosos del mateix nom que hi ha a Las Vegas, ciutat de naixement del cantant i on hi va passar la seva joventut i adolescència.

La Portada: El cantant de peu en el que sembla es una habitació d’un hotel. No hi ha massa més. Hi ha una portada alternativa, la de la Edició Especial, on es veu en Brandon segut en el llit de la mateixa habitació. Sincerament, no s’hi ha matat gaire.



Els Singles:

Crossfire, un mig temps marca de la casa, amb un estribillo potent. Funciona. N’hi ha però un altra single, aquest promocional: Swallow it. El següent single sembla que serà Only the Young.

El Vídeo: Dirigit pel Nash Edgerton, i enregistrat amb el novedos mètode VEVO, sembla un petit tribut a les últimes pel.lícules de James Bond, amb un Brandon Flowers presoner de guerra, maniatat i torturat, i amb una Charlize Theron com a heroïna de la funció. Una noia brandon.




Only the Young: el vìdeo sembla una mescla de les pel.licules de la Esther Williams, del Cirque du Soleil i de Encuentros en la Tercera Fase



El Duet: Hard Enough, amb la Jenny Lewis. El consideren com a duet, però la realitat es que la noia només hi participa en l’estribillo. Ens recorda molt a Human.

La Edició Especial: Hi ha una Edició DeLuxe amb quatre temes més. I quatre o cinc euros més, també.

La Perla: Right behind You, un mig temps on podem gaudir de valent amb la característica i carismàtica veu d’en Brandon.

La Frase: Sunsets and Neon Lights / Call Girls and Neon Lights / Black Jack and Lady Luck / Cocaine and Lady Luck / You call upon her on holy knees tonight

L’Anècdota: A la Pàgina Oficial dels The Killers, hi va haver un compte enrere tres dies abans del llançament del disc.

La Pregunta: En Flowers ha comentat més d’una vegada que, encara que ha estat divertit fer un àlbum tot sol, ha estat també una experiència molt solitària, i que va trobar a faltar molts cops als seus companys assassins. Llavors... per què va decidir fer un àlbum en solitari?

El Rànking: Sis Alderaaners

Propera Entrega: Happiness, dels Hurts


dijous, 2 de setembre del 2010

Euphoria



Novè àlbum d’estudi de l’Enrique Iglesias, i el primer bilingüe, en anglès i castellà. L’Enrique tenia en ment, i gairebé preparades, la majoria de les cançons del disc, però no volia fer ni dos discs per separat, ni un doble àlbum; finalment es va decantar per ajuntar totes les cançons en un mateix treball, emulant així altres artistes que ja ho havien fet en el passat, com ara la Gloria Estefan, o la Shakira.

Es donen tres notorietats en el disc que ens ocupa. La primera, ja esmentada, que sigui el seu primer àlbum bilingüe. La segona es la quantitat de gent que hi ha col•laborat tant en la composició com en la interpretació de les cançons. Així, a I like It (el primer single), hi trobem al rapper nord-americà Pitbull, així com un petit sampler de la cançó All Night Long del Lionel Richie. A One Day at a Time hi participa, tant vocalment com a la composició, l’Akon. A Heartbeat, un duet, hi trobem a la Nicole Scherzinger, la vocalista de les Pussycat Dolls. Però n’hi ha més, a Dirty Dancer, un altra duet, hi canta també l’Usher (el que havia de ser l’hereu del Michael Jackson –sic-), i a No me digas que no, hi son els Wisin & Yandel, el duo porto-riqueny de reggaeton. Finalment, a Cuando me Enamoro, el tercer duet, hi canta el Juan Luis Guerra. Deu n’hi do!

La tercera notorietat del disc son els singles que s’han llençat, o més aviat, com s’han llençat. Ja que primer va sortir el Cuando me Enamoro arreu del món, però no als Estats Units. Allà va sortir el I like It. Ara, a Sudamèrica surt el No me digas que no, als Estats Units el Dirty Dancer, i al Regne Unit el Heartbeat. Inaudit.

Continuació d’aquell Insomniac, més inclinat cap als dance clubs, aquest Euphoria torna a oferir-nos temes ballables marca de la casa (I like It, Dirty Dancer, One Day at a Time), però també les boniques balades a les que ens té acostumats (Heartbeat, Why not Me, Coming Home) i, es clar, els ritmes més llatins a les cançons en castellà. Un disc recomanable, però no imprescindible.


Up: Colecció de cançons dance i suaus balades, amb col•laboracions de luxe. No decep.

Down: La mescla d’anglès i castellà xirria d’allò més. Hagués valgut la pena dos discs independents.

La Portada: Clàssica amb el rostre del cantant. Funcional.

El Single: Quin d’ells? N’hi ha cinc per a escollir!

La Perla: Why not Me. Una cançó a mig temps molt aconseguida.

La Frase: Had to suck up the tears from my night strolls / To stop from crying out loud baby

L’Anècdota: A l’any 2003, el Lionel Richie va comptar amb la participació de l’Enrique a la cançó To Love a Woman, dins del seu disc Goodbye. Sembla que ara el Lionel li ha tornat el favor en forma de sampler a I like It.

La Pregunta: Amb tantes luxoses col•laboracions, hispanes i anglosaxones, que hi ha en aquest disc, per què l’Enrique no hi ha comptat amb un dels cantants espanyols més universals que hi ha, el seu pare?

El Rànking: Sis Alderaaners

dimarts, 31 d’agost del 2010

Aphrodite



No tothom pot dir que ha estat vint-i-dos anys al mon de la música, i que tot i així continuï triomfant. Aphrodite es l’àlbum numero onze de la Kylie, més de dues dècades desprès del seu primer disc. Va entrar directament al numero u de les llistes britàniques, aconseguint així el seu cinquè àlbum en arribar al més alt. A més a més, es la única artista femenina en aconseguir un àlbum numero u al Regne Unit en quatre dècades consecutives: 80s, 90s, 00s i 10s.

Kylie, ja assentada com una veritable icona pop, ens presenta un disc quasi perfecte amb una colecció de temes dance ballables, escrites per un ramellet de prominents noms de la escena musical d’avui en dia, com ara l’afamat productor Stuart Price (ha treballat brillantment amb el Confessions on a Dance Floor de la Madonna), l’Scissor Sister Jake Shears (Too Much), el Keane Tim Rice-Oxley (Everything is Beautiful), i la mateixa Kylie (Illusion, Too Much, Looking for an Angel). Sorprèn que en tot el disc no hi hagi ni una sola balada, tot i que es diu que alguna va estar escrita durant les sessions de gravació de l’àlbum. Pot ser més endavant, en un Aphrodite 2.0 - The Special Ballad Edition les trobarem.

La majestuositat de l’All the Lovers, el joc de sintetitzadors a l’ominós Closer, el preciosisme de Looking for an Angel, el pur funky de Can’t beat the Feeling o del Put your hands Up, o el poppy amable de Better than Today fan de Aphrodite un dels millors treballs de la cantant australiana, i, sense cap dubte, un dels millors discs dels últims mesos, gairebé tant com va ser el ja anomenat Confessions de la Madonna.

Com a nota discordant, destacar que d’aquest disc s’hi ha fet, que se sàpiga, quatre versions diferents: la standard, que es pot trobar a les prestatgeries de qualsevol botiga de musica, la Edició Japonesa, amb la cançó inèdita Heartstrings, la Edició Especial d’I-Tunes, amb la novetat de Mighty Rivers, i la d’Amazon punt com, amb Go Hard o Go Home. Sort que tenim a Sant Emule que vetlla per a tots nosaltres, víctimes innocents del totpoderós, infame i cruel merchandising actual.

Up: Un disc rodó, pletòric de dance music. Possibles singles del primer a l’últim.

Down: Escoltant-lo cançó per cançó, però per separat, es incommensurable. Escoltant-lo tot seguit pot arribar a cansar, però només una mica.

La Portada: Funcional. La Kylie emergeix amb els braços oberts d’una mena d’oceà de roba voluptuosa com una deessa de la simbologia grega. Els colors, blaus i blancs, mediterranis, contribueixen a l’efecte mitològic.

Els Singles:

All the Lovers, un tema agradable a mig temps, ritme enganxós, i un fenomenal videoclip original amb un toc sexual, clarament inspirat en el famós fotograf de nus Spencer Tunnick . Paradoxalment, aquest va ser un dels últims temes en entrar en la llista definitiva per l’àlbum.



Get Outta my Way

Pot ser la millor cançó del disc, la més marxosa i dinàmica. En el vídeo podem veure la famosa coreografia que la Kylie va presentar a l'inefable concurs America's Got Talent (la versió americana del nostre OT)



La Perla: Looking for an Angel, amb un començament que ens recorda al Like it or Not de la Madonna, i un breakdown a la meitat de la cançó llarg i profund, brutal.

La Frase: But baby it hurts / If love is really good / You just want more / Even if it throws you to the fire (All the Lovers)

L’Anècdota: Aphrodite va sortir a la venda el 30 de Juny, just la mateixa setmana que fa, 22 anys enrera, va sortir el seu àlbum homònim de debut, Kylie.

La Pregunta: Per què ens trobem avui en dia amb tantes versions d’un mateix disc, amb cançons exclusives en un disc que no hi son als altres?

El Rànking: Vuit Alderaaners

Propera Entrega: Euphoria, de l’Enrique Iglesias

divendres, 27 d’agost del 2010

Night Work



El tercer àlbum dels inefables Scissor Sisters, Night Work, ha trigat gairebé quatre anys en veure la llum, desprès d’un complicat procés de composició i producció de divuit mesos, que va obligar al cantant i líder del grup, Jake Sheers, ha viatjar a Berlín per a prendre’s un temps de descans.

Ens aquests divuit mesos, els Scissors van ultimar el que ells pensaven seria el seu proper disc, i el van presentar d’incògnit, sota els noms de Queef Latina i Debbie’s Hairy (sic), en secrets concerts a Nova York. No contents amb el resultat, van decidir ajornar la producció del disc per a més endavant. No va ser fins que es van trobar amb el Stuart Price, famós productor que ha treballat amb la Madonna, la Kylie Minogue, els Pet Shop Boys o els Killers, que la nau que havia de ser el Night Work va tirar endavant fins a bon port.

Es una bona continuació al Ta-Dah (el seu segon disc), amb cançons potents de ritme dance i disco, moments de glam rock (evidentment) i el que jo consideraria musica alternativa (per a posar-li un nom), tot amanit amb la característica veu de falsete del Sheers, però tant aquest últim, com el que ara ens ocupa, no arriba ni de lluny a la grandiositat i ampul•lositat sonora que tenia el seu àlbum de debut.

Up: Una grata colecció de bones cançons, amb l’estil Scissors de sempre. Res més, encara que res menys!

Down: Harder you Get, depriment tema que ven be podien haver-se’l estalviat.

La Portada: La portada de l’àlbum, una fotografia del Robert Mappelthorpe de l’any 1980, totalment explícita, es un homenatge al Sticky Fingers dels Rolling Stones.

El Single: Fire with Fire, un tema dance marca de la casa. Correcte.

La Perla: Invisible Light, la cançó que tanca el disc. Sis minuts catorze segons de pur dance. Pur Scissor. Pur Shears. A més a més, amb la veu de Sir Ian McKellen com a cameo.

La Frase: I got a brand new hook to hang your hat (Skin this Cat). Sense comentaris.

L’Anècdota: A la pàgina oficial de la banda, el propi Sheers va anunciar que probablement cap de les cançons interpretades en aquells concerts secrets a Nova York formarien part del nou disc, com així va ser.

La Pregunta: Per què la omnipresent xarxa social Facebook, en una època de tolerància com la nostra, va vetar la portada del disc?

El Rànking: Cinc Alderaaners

Propera Entrega: Aphrodite, de la Kylie Minogue

dijous, 26 d’agost del 2010

Intriguer



Intriguer es el sisè àlbum de la banda de rock australiana (encara que el seu líder, principal compositor i creador del grup, en Neil Finn, es neozelandès), el segon a partir de la seva resurrecció al 2006, desprès d’un període d’inactivitat degut a la mort per suïcidi del bateria de la banda, en Paul Hester.

L’anterior àlbum del grup, Time on Earth, va ser catalogat com un híbrid entre un disc en solitari d’en Finn i un de la banda. Es per això que aquest nou treball era molt esperat com la veritable continuació d’aquell Together Alone (1993), l’últim disc de la banda al complert.

Intriguer funciona força bé, en Neil Finn continua amb la seva millor i característica veu suau, amb unes quantes balades marca de la casa (Either Side of the World, Falling Down, Isolation), uns mig tempos molt aconseguits (Archer’s Arrows, Amsterdam, Twice if you’re Lucky, Even if), i fins i tot hi podem trobar ritmes més potents (Inside Out), o puntuals tocs electrònics (Saturday Sun, el single oficial de l’àlbum), però en conjunt no es un disc massa destacable, més aviat sembla una sèrie de cançons amb poca connexió entre elles dins d’un sol paquet. Es a dir, un treball comercial destinat a omplir les butxaques dels Crowdies, així com a buidar-nos les nostres.


Up: Sempre es benvingut un nou disc dels Crowded House, i encara que no ens satisfaci del tot, sempre hi podem trobar alguna joia amagada.

Down: No està a l’alçada de les expectatives creades.

La Portada: Horrorosa. Aquesta mena de ós amb tupè a là Mod se la podien haver estalviat.

El Single: Saturday Sun. Sincerament, n’hi ha d’altres que mereixen més l’honor de ser el primer single.

La Perla: Either Side of the World, sense cap dubte, la millor cançó del disc. Comença amb la suavitat d’un mig temps, i poc a poc va pujant el ritme fins arribar a un pop amable, tallant-se en sec a la meitat de la cançó, i tornant així a començar. Una delícia.

La Frase: I try so hard to get it right / look for something in your eyes / and I see it / but you won’t yourself feel it

L’Anècdota: Els Crowded House son coneguts per tocar millor les seves cançons en directe, que no pas en els seus àlbums d’estudi. Es per això que per a la gravació d’aquest àlbum varen fer una mena de road-test a unes quantes cançons en el tour de presentació del seu disc anterior, per a copsar la reacció del seu pùblic.

La Pregunta: Per què una cançó tant maca com Isolation té una segona part tant desastrosa?

El Rànking: 5 Alderaaners

Propera Entrega: Night Work, dels Scissor Sisters

dimecres, 25 d’agost del 2010

To the Sea



To the Sea es el cinquè àlbum del músic, cantautor i surfista declarat (va néixer a Hawaii) Jack Johnson, un cantant que ens va delectar a l’any 2008 amb el seu darrer disc, Sleep through the Static, especialment amb aquell preciós Moonson, que el va portar fins ben amunt de les llistes d’èxits de mig món.

Aquest es un disc amable, sense grans pretensions, que sinuosament t’envolta i que es deixa escoltar amb placidesa i tranquil•litat. Unes quantes balades i uns mig-tempos suaus, que ens fan tancar els ulls i imaginar-nos les fantàstiques postes de sol davant de les idíl•liques platges hawaianes, amb el remor de l’aigua del mar anant i venint fins l’infinit., es a dir, el que es To the Sea.

Up: Es una col•lecció de cançons amables sense estridències

Down: Un conjunt tant pausat fins i tot pot arribar a avorrir

La Portada: No està massa aconseguida. No es veu ben bé on està pujat en Jack (si es que és ell), ni què té que veure amb el mar.

El Single: You and your Heart. No seria la millor cançó del disc.

La Perla: Only the Ocean, el tema que tanca l’àlbum. Una mitja balada per acomiadar el disc, que resum l’esperit del conjunt.

La Frase: All of this lines / will all be erased soon / they'll go out with the tides / and come back with the waves

L’Anècdota: Tant aquest disc, com l’anterior (el ja anomenat Sleep through the static) estan produïts únicament amb energia solar.

La Pregunta: Per què els discs d’un excel•lent músic com el Jack Johnson passen sense pena ni glòria, i els de uns altres artistes, com ara els participants dels American Idol o You’ve got Talent no ens els traiem de sobre ni amb pintura?

El Rànking: 6 Alderaaners

Propera Entrega: Intriguer, dels Crowded House.

dimarts, 15 de juny del 2010

The House



The House es el quart disc d’estudi de la cantautora georgiana afincada a Anglaterra Katie Melua. Primer de tot, haig de reconèixer que no havia escoltat mai aquesta senyora. Potser en el temps dels nou milions de bicicletes estava jo ancorat lluny d’aquí, més enllà de les Llunes d’Endor. Aquesta es una errada que aviat he pogut resoldre (un agraïment des d’aquí al RNT, el meu col.lega i bessó virtual a l’espai d’internet), perdent la meva virginitat meluàtica amb aquest disc.

Per primera vegada, la Katie compta en la producció amb el William Orbit, el guru de la música electrònica que va portar a terme una de les ressuscitacions musicals de la Madonna més reeixides, i això es nota. Es nota en les subtils ombres electròniques sota la melòdica i dolça veu de la cantant, que, lluny de continuar encasellant-la com la jove i conservadora cantautora en la que s’havia convertit, la llença en picat en el mon de la música cool d’avui en dia, en una espiral mig dance que ens recorda al canvi sofert pels inefables Everything but the Girl amb aquell mític Missing de l’Amplified Heart.

El disc no pot començar millor: la preciosa, sublim, etèria, dolça i a la vegada cruel I’d love to kill you, amb unes lletres demolidores (“I’d love to kill you by a stream / where no one can hear you scream”, o “I’d love to kill you as you eat / the pleasure would taste so sweet”), encara que es una mica curta (només 2:57 minuts de plaer musical). L’hi segueix The Flood, el primer single, una de les millors cançons que he escoltat darrerament, i que, sobtadament, es revolta i es transforma en una peça dance digna dels millors Pet Shop Boys o dels ja anomenats Everything en els seus millors temps. Composicions poppy (A Happy Place, Twisted), balades dolces i somnioses (la ja referida I’d love to kill you, la elegant Red Ballons, la blu-esque The One Love is Gone)... en fi, un disc rodó, una descoberta sensacional, un plaer per la oïda.

Up: Una agradable i inesperada sorpresa. Un disc a descobrir.

Down: God on Drums, the Devil on Bass, la única peça fora de lloc. Desentona, xirría i fins i tot molesta.

La Portada: Molt aconseguida. No es només la típica i tòpica portada amb el rostre del artista de torn. M’agrada com s’il•lumina la cara de la Katie i com destaquen els seus ulls negres.

El Single: The Flood, el segon millor tema del disc. Atenció al canvi de ritme a mitja cançó. Espectacular.

La Perla: I’d love to kill you, la cançó que obre el disc. Sensacional. La melosa veu de la Katie ens embarga amb un estribillo inexistent (només tarareja) i ens descol•loca amb aquestes lletres assassines.

La Frase: I'd love to kill you by a stream / when no one can hear my baby scream / and then I'd run away and be free / the Sweetest Victory

L’Anècdota: Corren els rumors de que la Katie pot arribar a ser el nou icona gai, desprès de la ja desinflada Madonna i de la excèntrica i caòtica Lady Ga-Ga... la raó? Només s’ha de donar un cop d’ull al seu nou vídeo, The Flood

La Pregunta: Per què una artista tant prodigiosa com la Katie està tant poc publicitada, i petardas com la Ga-Ga, la Christina Aguilera, la Miley Cyrus o fins i tot la Shakira tenen tanta propaganda?

El Rànking: Nou Alderaaners

Propera Entrega: To the Sea, del Jack Johnson.

dissabte, 12 de juny del 2010

Love and its Opposite



En una època com aquesta, en la que tot negoci (especialment el negoci de la música) tendeix a mirar només per la seva butxaca i es limita a imitar i repetir formules ja gastades o acontentar un públic majoritàriament juvenil (es el que avui en dia dona diners), es francament satisfactori trobar un oasi refrescant en aquest desert musical en el que ens trobem. El disc que ens ocupa, el Love and its Opposite de la Tracey Thorn, es un d’aquests oasis, que anhelàvem igual que el desert troba a faltar la pluja.

Desprès d’onze anys des de l’últim disc dels Everything but the Girl, Temperamental, i tres desprès de l’Out of the Woods, el seu segon treball en solitari, la Tracey torna amb un àlbum discret, madur, deu cançons amb senzills i simples arranjaments, amb la sempre present aura del grup que la va encumbrar allà per els començaments dels anys vuitanta. Difícilment aquest poderós bagatge del passat de la bogeria electro-pop dels Everything a mitjans dels noranta poden esvair l’acurada sofisticació de les seves composicions o la força de la seva inimitable veu, que resta en estat de gràcia com sempre. La Tracey ha descrit el seu propi àlbum com un disc sobre la persona que és ara i la gent que té a prop seu, sobre la vida real desprès dels quaranta.

Efectivament, la meditació de la fragilitat de les relacions de parella, els pensaments i actituds en les complicades separacions, el sempre traumàtic pas a la adolescència dels fills, la sexualitat a la segona meitat de la edat adulta, son alguns dels temes que la Tracey ens ofereix per a reflexionar sobre qüestions tant quotidianes com imprescindibles. Oh, the Divorces! (el primer single) un mig temps deliciós, Hormones, al mes pur estil Everything, Why does the Wind, melancòlic, amb un final de corda fabulós, Swimming, també amb reminiscència Everything, Long White Dress, una balada preciosa, Late in the Afternoon, una joia... son algunes de les cançons mes aconseguides de l’àlbum. Però (sempre hi ha un però), el disc naufraga quan la Tracey aborda alguns temes, mig experimentals, mig avantguardistes (Kentish Town, Come Home on Me) on realment es troba a faltar la experta i enyorada ma d’en Ben.

Up: Un disc preciós. Imprescindible. Perfecte continuació de l’Out of the Woods

Down: Falla en les cançons més lentes. Arriben fins i tot a avorrir.

La Portada: Estranya. Plusquamperfecte. Com es ella

El Single: Oh, The Divorces!, una balada amable amb un començament que ens recorda molt a l’Anybody There de l’Andrea Corr

La Perla: Hormones. Al més pur estil Everything com aquells Idlewild o The Language of Life. Sublim.

El Títol: Sempre ens ha agradat molt que els títols dels discs no tinguin una cançó amb el mateix nom dins de l’àlbum. Si el títol no hi surt per res en tot el disc (com el Discovery, de la Electric Light Orchestra, o el Parade dels Spandau Ballet, per exemple) fantàstic, però si el títol resta amagat dins d’una frase d’una de les cançons (Nothing like the sun, dins del Sister Moon, de l’Sting, o Under the Iron Sea, dins del Crystal Ball dels Keane), ja rossa la perfecció. En aquest disc hi tenim un altra exemple: La frase Love and its Opposite surt dins la cançó Long White Dress

L’Anècdota: La Tracey i el seu ex-company dels Everything, el Ben Watt, son matrimoni des de l’any 2009, desprès de 28 anys d’estar junts. Aquest disc s’ha llançat sota el segell anglès Strange Feeling, propietat del Ben... tant difícil es un nou disc dels Everything, si la que canta només és ella?

La Pregunta: Quin el l’oposat de l’amor? La por, la solitud, l’abandonament, o simplement la mort?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: The House, de la Katie Melua

dijous, 10 de juny del 2010

Big Bang



Vuit anys fa ja des d’aquell Mar de la Fertilidad, l’últim disc en estudi del grup madrileny liderat pel Rafa Sánchez (un recopilatori i un àlbum de mescles pel mig), i per fi La Unión ha tornat. I sembla que hagin tornat per a quedar-se (encara que ells diguin que mai s’han anat), per que aquest disc es una delícia, especialment per aquells de nosaltres que vàrem viure els anys de la Movida Madrileña, al començament de la dècada dels vuitanta.

Es un disc gens pretensiós. No vol demostrar res (fa anys que no els hi fa cap falta). Totes i cadascuna de les cançons son un encert, en el més pur estil La Unión i vuitenter: cançons poderoses: Sobrevivir, La Magia se Acabó, El Mundo en tus Manos (el primer single), Ví lo que ví, balades i mitjos temps sublims: La Isla, Héroe de Piedra, Adiós, petites filigranes ornamentals en forma de preludis (el que s’anomenen reprises) i una mena de regust a Àlbum Conceptual (el fin está cerca y este fin es el principio), en forma de cercle vital on tot el que acaba torna a començar.

Up: Ha valgut la pena esperar. I molt. Aquest nou disc dels creadors del Lobo-Hombre en París està encertat de ple.

Down: De moment, res.

La Portada: No està gens encertada. Una mena d’indecent collage enmaranyat on costa vislumbrar-los a tots tres.

El Single: El Mundo en tus Manos, molt bona elecció. Enganxosa, ballable, vital, vuitentera a tope, un encert total.

La Perla: Dues: Volverás, un tema funky, explosiu, que si l’escoltéssim en anglès ens preguntaríem qui son aquesta meravella de grup pop, i La Noche (amb la que diuen obren tots els concerts), amb una essència d’aquell mític Sildàvia, una cançó destinada a ser un altres dels grans temes del grup.

L’Anècdota: Diuen els propis components de La Unión, que com si els astres s’haguessin posat d’acord, just quan els telenotícies anunciaven que un grup de científics aconseguia recrear en un laboratori la teoria del Big Bang, el disc entrava a fàbrica.

L’Apunt: El fin siempre es un comienzo... aquestes son les primeres paraules que es poden sentir en la primera cançó del grup, Big Bang. Les últimes, en canvi, a la cançó que tanca l’àlbum, Adiós, son Por mucho que te duela el fin, siempre es un comienzo, Una mena de bucle esotèric, o es que, simplement, una cosa sempre porta a una altra?

La Pregunta: Obvia: per què han trigat tant en tornar?

El Rànking: Vuit Alderaaners.

Propera Entrega: Love and its Opposite, de la Tracey Thorn

dimecres, 9 de juny del 2010

Night Train



Es té que agrair, en aquesta època de vaques flaques, de crisi, de manca d’inventiva i originalitat, de poc risc de les Cases Discogràfiques, que els anglesos Keane ens hagin regalat aquest petit tresor que es el Night Train, un EP gravat durant la Perfect Symmetry Tour, la gira que presentava el seu anterior disc, en contes de guardar-se aquestes vuit cançons en un calaix, i incloure-les en un proper àlbum, o, pitjor encara, en una Special Edition del Symmetry d’aquí uns mesos.

Perfecta continuació de l’anterior àlbum (el ja anomenat Perfect Symmetry), amb col•laboracions puntuals del cantant somali N’Kaan (Stop for a Minute, Looking Back) i de la cantant japonesa Tigarah (Ishin Deshin) (encara que, en el cas del primer, podria haver-se estalviat la seva participació, i guardar-se el rap per sí mateix). Night Train funciona molt bé, es molt Keane, amb un començament instrumental (House of Lights, que l’escoltaven abans de pujar a l’escenari, molt a là Pep Guardiola i el Viva la Vida dels Coldplay), cançons poderoses (Back in Time, Looking Back), balades a mig temps con ja ens tenen acostumats (My Shadow) i una petita joia amagada entre unes més que correctes composicions: Clear Skies.

Un disc quasi perfecte. L’antesala d’un proper àlbum, alguna cosa que portar-nos a la oïda mentre no treuen material nou? Sigui com sigui, discs com aquests son més que benvinguts.


Up: Perfect Symmetry reloaded. Així podríem definir aquest mini-lp dels Keane. Bones composicions per un àlbum, diguem-ne, de transició

Down: El rap del cantant somalí N’Kaan a Stop for a Minute. Chirría

La Portada: Eclèctica. Molt aconseguida

El Single: Stop for a Minute. No es la millor cançó de l’àlbum, jo hagués triat una altra, però ja se sap, l’ombra de l’Spiralling es allargada

La Perla: Clear Skies. Un mig temps preciós, amb una melodia que enganxa i sedueix. El disc sencer ja val la pena només per aquest tema

La Anècdota: Mentre gravaven el Perfect Symmetry, els Keane van anar a veure a Londres la Yellow Magic Orchestra, la banda de rock japonesa molts anys liderada pel teclista i actor puntual Ryuichi Sakamoto, i varen decidir adaptar el Ishin Deshin, amb la veu de la solista japonesa Tingarah. Només un però: l’estribillo es fa massa repetitiu

L’Apunt: A Looking Back hi apareix un sampler del riff del Gonna Fly Now del compositor Bill Conti, leit-motiv de les Bandes Sonores de les pel•lícules de Rocky, amb l’inefable Sylvester Stallone

La Pregunta: Per què no s'ha escollit Clear Skies com primer single?

El Rànking: Set Alderaaners

Propera Entrega: Big Bang, de La Unión.

dimarts, 8 de juny del 2010

One Night Only



Acabem aquí aquesta insòlita i inesperada trilogia d’àlbums en directe interpretats per fèmines (primer la Madonna, desprès la Cèline i ara la Barbra), al menys, de moment.

One Night Only, Barbra Streisand and Quartet at The Village Vanguard (anda que no el titulillo!), es el resultat d’una estratègia genial de marketing dels principals assessors de la Diva de les Dives, la Barbra Streisand.

Aprofitant la bona acollida que va tenir el seu últim disc, Love is the Answer (una col•lecció de temes standards produïts i acompanyats al piano per la Dama del Jazz Diana Krall), la Barbra va decidir presentar el disc en societat el 26 de Setembre de l’any passat (no ho havia fet mai), en un mini-concert íntim, acústic i minimalista (com el propi disc) a un local de jazz del Village de New York on ella hi havia actuat fa quaranta anys, quan encara gairebé no era coneguda, el Village Vanguard. El públic, una colla de vips convidats expressament per ella (l’ex-president dels Estats Units Bill Clinton, la seva dona, la Hillary i la filla d’ambdós, la Chelsea, la Sarah Jessica Parker, la Nicole Kidman, el James Brolin) van estar acompanyats per cent hard-to-die fans d’arreu del món que van aconseguir la seva preuada entrada mitjançant un concurs als medis que incloïa el viatge d’anada i tornada a New York, així com la estada en un hotel de Manhattan, i com no, la entrada al recinte per a gaudir d’un concert el qual segur no oblidaran mai (el que això subscriu també hi va participar en aquest concurs, evidentment sense fortuna).

El concert, enregistrat amb l’inefable combo DVD/CD, es calcat al disc el qual promou, però, es clar, en una atmosfera més íntima, com de cabaret dels anys trenta, i amb la Barbra (propera, riallera, còmoda) presentant tots i cadascun dels temes que va interpretar, i dirigint-se diverses vegades al afortunat públic que la escoltava. A més a més de les cançons del disc, la cantant de Brooklyn va cantar Nobody’s Heart (belongs to me), My Funny Valentine, Bewitched, bothered and bewildered, i, com no, els clàssics i imprescindibles Evergreen i The way we were.

No podem per menys ser imparcials amb aquesta senyora, la dona que ostenta el rècord de ser la intèrpret femenina que més discs ha venut al llarg de la història, l’únic artista (masculina i femenina) que ha guanyat l’Òscar, el Grammy, l’Emmy i el Tony, així com la única artista que ha tingut un numero u a la Billboard Americana (la Bíblia de les llistes d’èxits del mon mundial) a totes les dècades des de que va començar la seva (llarga, llarguíssima) carrera musical: la dels 60, els 70, els 80, els 90 i els 2000, així com un Premi Grammy a totes les mateixes dècades... be, la dels 2000 encara no el té, però hi falta poc, molt poc (vegeu l’Apunt, més avall).

Dèiem que no podem ser imparcials amb ella, per que ens agrada, i molt, però si que hem de ser sincers. I la sinceritat passa per que la edat no perdona. Ni a nosaltres, ni, per suposat, a ella tampoc.

Fruit de la seva recança a practicar escales (els aprenentatges de la veu que segueixen tots els cantants), per que, en paraules textuals de la artista “la avorreixen”, el temps i la edat han passat factura a aquesta prodigiosa veu que la natura l’hi ha atorgat, i en les ultimes cançons del disc (especialment el mític The way we were) la Barbra “raspa” la cançó, i no hi arriba als acords més alts. Això, en un altre artista qualsevol, seria un desastre, un fracàs rotund (com l’hi ha passat a la Whitney, per exemple), però tractant-se de la Barbra, no passa per ser una anècdota divertida i puntual. Si no us ho creieu o no opineu igual, recordeu com cantava al final de la seva vida en Frank Sinatra, La Veu, (lluny del que havia estat) i... no passava res.


Up: La guinda final a un dels millors àlbums de la Barbra, el Love is the Answer, en forma de concert íntim només per els fans

Down: Ja ho hem dit, la seva veu raspa irritantment al final del concert

La Portada: Desafortunada. Dins del booklet del CD/DVD n’hi ha fotos molt més maques

La Perla: If you go away, versió anglesa del Ne me quitte Pas del Jacques Brel, que la Barbra el canta amb una sensibilitat prodigiosa

L’Anècdota: En un moment del concert (només en el DVD), la Barbra pregunta al públic de quina part del món venen. Quan sent que hi ha algú que ve d’Spain (quina sort!), explica l’anècdota de quan va estar a Barcelona l’estiu passat. L’hi havien parlat d’un Restaurant molt modelno (i molt car) que hi ha a la ciutat que es diu l’Inòpia, i va voler anar-hi. Van tancar el Restaurant per ella i pel seu marit, el James Brolin. Va tastar de tot, i va voler que el xef en persona l’hi expliqués com estava fet cadascun dels plats. Va, literalment, flipar amb l’oli d’oliva i amb el menjar mediterrani que l’hi van servir. L’hi va agradar tant, que quan va poder l’hi va recomanar a la seva amiga Madeleine Albright (la Secretària d’Estat dels USA a l’era Clinton) per que hi anés. Aquesta hi va anar, sense reservar taula però, i els amos de l’Inòpia, sense saber qui era, al estar el Restaurant ple, la van deixar seguda a la barra del bar. Quan van saber qui era (cortesia d’un dels guardaespatlles) i de part de qui venia, l’hi van trobar una taula (no estava ple?) i davant d’ells va trucar per telèfon a la Barbra agraint-l’hi la recomanació i dient-l’hi lo molt que l’hi va agradar.

PD. Al que estava a l’inòpia (literalment) vaig ser jo, que no em vaig assabentar que la Barbra estava a la meva ciutat fins dos dies desprès que ella havia marxat

L’Apunt: Fa exactament 24 anys, la Barbra va rebre el seu últim Grammy pel Broadway Album (als 90 en va guanyar dos, però van ser honorífics). Al recollir aquell premi, ella va dir que el 24 era el seu número màgic (aquell dia era un 24, ella va néixer un 24 d’Abril, va tenir el seu fill Jason quan tenia 24, i va rebre el seu primer Grammy feia 24 anys), per tant, va vaticinar que amb el continu suport del seu públic, 24 anys desprès (2011) guanyaria de nou un altre Grammy (que correspondria als discos editats al 2010, per tant, a la dècada dels 2000... una mica pillat, oi que si?)

La Curiositat: Es el primer disc en viu de la Barbra (i en tè uns quants) en el que no canta People.

La Pregunta: Per què tot el que fa la Barbra (els discs, els concerts, les intervencions televisives, les pel•lícules), no han de estar només be, sinó perfectes?

El Rànking: 10 Alderaaners (si no l’hi dono a la Barbra, a qui l’hi donaré?)

Propera Entrega: Night Train, dels Keane

dilluns, 7 de juny del 2010

Taking Chances World Tour



Bé, un altre disc en viu, fruit directe de la manca d’iniciativa i del poc risc que volen córrer les Cases Discogràfiques avui dia. El Taking Chances Tour es un disc, com el seu propi nom indica, resultat de la última gira de la canadenca Cèline Dion, on repassa tots els seus grans èxits (que en té molts) i presenta (tímidament) el seu últim treball en estudi, Taking Chances.

Tenint un repertori tant vast i plegat de reeixits singles, es fa difícil triar un repertori perfecte en el qual cap cançó primordial en quedi fora, i que, a més a més, hi quedi espai suficient per la presentació dels nous temes. Així, la Cèline ens ofereix una sèrie de medleys bastant inspirats (It’s all coming back to me Now/Because you loved Me/To Love you More), un Soul Medley molt encertat (Sex Machine/Soul Man/Lady Marmelade/Sir Duke/Respect/I got the Feelin’/I got You/It’s a Man’s Man’s Man’s World), i, fins i tot s’atreveix amb un Tribute to Queen Medley (We will rock You/The Show must go On), encara que aquest últim medley només apareix en l’inefable DVD.

La resta, les cançons de sempre, els singles de sempre. Una tímida aproximació al Taking Chances (quatre temes), una petita filigrana amb el duet The Prayer, cantant ella en directe i l’Andrea Boccelli en una pantalla de vídeo (cosa que ja va fer anys enrere amb la Barbra Streisand i el Tell him), i un tema insólit, Mego Flamenco, instrumental amb guitarres espanyoles al cap devant.

Es un bon disc. Bones cançons, bons arrangements, acurades versions. Pot ser massa bo. Es tant correcte, tant educat, tant... perfecte, que arriba a ser fins i tot predictible i insuls.


Up: Un altre disc de la Cèline per a la col•lecció.

Down: Más de lo mismo... no aporta res de res.

La Portada: Gens encertada. No hi havia un altre moment en el concert on ella sortís més maca? Ja acostuma a passar això en els discs en directe de la artista: el A New Day - Live in Las Vegas tenia una portada horrorosa.

La Perla: My Love. Gairebé sis minuts i mig d’aquesta bonica cançó, amb la veu de la Cèline en estat de gràcia.

L’Anècdota: Tant el disc com el DVD es van gravar per separat en anglès i en francès, resultant així dos discs completament diferents, encara que algunes cançons (Taking Chances, l’inevitable My Heart will go On) hi surten als dos formats.

La Pregunta: Per què li costa tant a la Cèline tornar a aixecar el cap?

El Rànking: Quatre Alderaaners

Propera Entrega: One Night Only, de la Barbra Streisand

divendres, 4 de juny del 2010

The Sticky and Sweet Tour



El tercer àlbum en directe oficial de la Madonna, després del I’m going to tell you a Secret, i el Confessions Tour, va ser llençat al mercat al Març d’aquest any 2010, amb el ja clàssic combo de CD+DVD. Va ser gravat al River Plate Stadium de Buenos Aires, al marc de la gira del 2008 del mateix nom de la artista.

El CD, que es el que ens ocupa, conté 13 cançons (contra les 26 del DVD), i es una mostra ben clarificadora de l’estat de la cantant nord-americana a hores d’ara. Es a dir, encara tè la capacitat d’aplegar milers de persones en els seus concerts, però, tots tenim una edat, la veu ja no es la mateixa.

Madonna va sofre bastants varapalos en aquesta gira per abusar, diuen, del playback en les seves actuacions. El que això subscriu va tenir la oportunitat de veure-la en el Palau Sant Jordi de Barcelona, i si bé haig de confessar que si, que es va notar que feia servir el playback infinitat de vegades (sobretot als samplers del que estava plegat el concert), la impressió general es que el concert llueix molt més del que en un primer moment podia semblar, amb una escenografia preciosa, unes coreografies milimétriques, un cos de ball perfecte i una elecció molt acurada dels temes musicals.

A més a més, la Madonna ens va oferir uns quants medleys molt aconsegutis (Candy Shop/4 Minutes/The Beat goes On), unes posades al dia de temes mítics de la seva discografía (Vogue, Music), un homenatge al malograt Michael Jackson (Billie Jean), i un toc nostàlgic amb el You must love me, de la Banda Sonora d’Evita.

Un disc, potser, quasi innecessari, per que no aporta gairebé res a la discografia de l’artista, però, tenint en compte l’època que estem vivint, amb una manca total d’innovació artística, i una crisi brutal al món de la indústria del disc, es d’agrair que artistes tan consagrades com ella encara pensin una mica menys en els diners i una mica més en els fans i ens ofereixin discs en viu dels seus concerts més recents, cosa que quan les vaques estaven més grosses no s’acostumava a fer de cap manera.


Up: A la Madonna ja no li cal demostrar res; el disc es un bon exemple per veure com es desenvolupa dalt d’un escenari, ja als seus quaranta-i-pico d’anys

Down: L’oient es perd una mica amb tants samplers, medleys, dobles veus distorsionades i malabarismes electrònics varis

La Portada: Gens aconseguida. Es veu borrosa, tèrbola i la imatge podria ser de qualsevol menys d’ella.

La Perla: El Don’t cry for me Argentina (el lloc d’on es grava el concert obliga), que encara que només es pot sentir al DVD, es un goig sentir corejar la cançó per tants milers de persones. Pell de Gallina.

L’Anècdota: Recent la mort del Rei del Pop, en Michael Jackson, la Madonna l’hi va fer un petit homenatge traient a l’escenari un ballarí negre, a la guisa d’en Michael, qui es va marcar unes passes al més pur estil Moonwalker genuí, amb l’inefable Billie Jean corejat per atronadors aplaudiments. Llàstima que no surt ni al DVD ni al CD tampoc.

La Pregunta: Per què quan la Madonna fa qualsevol cosa es publicita tant?

El Rànking: Sis alderaaners

Propera Entrega: El Taking Chances World Tour, de la Cèline Dion.